Evolucionar no és un tema de tècnica
Soc d’aquelles persones que hem arribat a la conclusió que el desenvolupament personal és més un tema de procés que no pas un assumpte de “tècniques” per ser feliç.
Veig xerrades, anuncis de cursos, llibres, frases, que solucionen en un plisplas el malestar interior o la manca de desenvolupament de recursos personals… i moltes persones interessades a “solucionar” la seva vida ja!
Això de solucionar la vida ja, s’entén: quan es porta una pedreta o unes quantes a la sabata, o en totes dues, el desig de treure-les com més aviat millor és imperant! És clar que una cosa és treure’s una pedreta i una altra de molt diferent és treure’s un trauma que està incrustat fins a la medul·la dels ossos (no em sembla gaire exagerat), sentir-se bé de debò amb una mateixa/un mateix tot sol en el silenci, sense tele ni cap distracció, digerir i gestionar la tristesa, la ràbia o la por que es porta a sobre, fins i tot digerir i gestionar la eufòria compulsiva, atrevir-se a prendre contacte genuí, autèntic, amb algú o amb altres persones, contenir-se o deixar-se anar, dir no o sí quan toca… són només alguns exemples que no se solucionen amb la màgia de les paraules, els gestos o els rituals.
Això darrer està bé per calmar, inspirar, recordar la direcció cap a on volem anar, per ser conscients que la vida “són dos dies” com se sol dir, que estem de pas i cal passar-la bé.
El benestar personal és una cursa de fons, no un esprint
Només que aquest “bé” roman quan la tranquil·litat és interna, quan la pau va de dins a fora. Quan va de fora a dins dura això, dos dies i s’esfuma!
Soc d’aquelles persones que he après que el creixement personal arriba des de la nuesa, des de veure què hi ha, escoltar-lo, atendre-ho (compte que no vol dir alimentar-lo, fer-lo més gran i patir; aquesta és la mala comprensió de l’anomenat procés personal). Perquè per mil frases que algú es pengi a casa, que repeteixi, que digui als altres, això no canvia la seva veritat interna… només cal mirar el cos i veure com és l’energia que tenim, si és escassa, excessiva, nerviosa, ansiosa, agressiva, o mirar el cos i veure com crida de dolor, de tensió, de retenció, de mal funcionament, de malalties, de sobrepès o primesa extrema (no crec que totes les patologies siguin psicosomàtiques, només cal descobrir què va fer realment que apareguessin per esbrinar-ne l’origen).
Un altre xivato de la nostra realitat interna és l’experiència de vida que portem al llarg dels anys i com ens sentim honestament amb ella.
Creixement personal “a cappella” no és més que ser honest amb una mateixa/amb un mateix, confessar-se amb una mateixa/un mateix, trobar-se amb una mateixa/un mateix, i decidir què fer-ne, si tapar-ho (o més aviat intentar-ho ), camuflar-ho o atendre-ho veritablement.
ES PATEIX MOLT MÉS VIVINT TOTA UNA VIDA DISSIMULANT ELS NOSTRES BUITS QUE AFRONTANT D’UNA VEGADA EL QUE ENS DOL O MOLESTA PER DINS.
Estar bé és una cosa que té a veure més amb allò que som que amb allò que ens diuen, llegim o ens repetim.
Mª Rosa Parés Giralt
