Tenir cura de la paraula no és dir «Bon dia» educadament
Sobretot, no es tracta de no dir què volem o necessitem dir, no és assumpte d’inhibir-se, reprimir-se o callar, de no fer valer els propis drets i el respecte, no és això.
Cuidar la palabra al hablar se refiere a informar, anunciar, comunicar, afirmarse, declarar, denunciar, nombrar, todo aquello que corresponda con el arte de cuidar, inclusive mimar, las palabras empleadas celando también la carga emocional y las formas no verbales con que se pronuncian.
Tal com he escrit, és un art, per a mi, en tot cas.
És fàcil deixar anar les coses de qualsevol manera. Mig fàcil cuidar el vocabulari o evitar almenys colar algunes expressions pejoratives. Mig difícil prendre la responsabilitat sobre allò que es parla i se sent fent-se càrrec del contingut del que es comunica. Més difícil gestionar la càrrega emocional per no disparar-la sobre la persona interlocutora. Difícil també afinar el to de veu, la velocitat en parlar, la mirada, els gestos. Difícil del tot combinar aquests tres aspectes, missatge, càrrega emocional, allò no verbal, per comunicar amb fermesa, seguretat, sense titubeig, amb respecte, claredat, concreció, direcció, sense intents, amb la intenció a més que sigui útil per a si i per a altres persones, relació, projecte, empresa, etc., si escau.
Tot això és mestratge, almenys per a mi!
Això de cuidar la paraula no és natural aleshores…
Crec que es confon “ser natural” amb “val qualsevol cosa”. A dia d’avui, no crec que això sigui natural, més aviat ho veig com vomitar el que es pensa o sent sense contemplar res més, ignorant probablement de les pròpies limitacions de mira, d’auto-respecte i auto-cura (el que llanço , m’ho cruspeixo!), de l’objectiu últim de tal acció.
Evidentment, no és qüestió de tornar-se un robot, de perdre frescor, espontaneïtat, llibertat, més aviat és una forma intel·ligent, sana, pacífica, veritable, creativa, artística fins i tot com he esmentat abans.
Per descomptat sempre estarà el costat més automàtic, visceral o reactiu des del qual intervenir, personalment em veig com a persona reactiva, només que cuidar les formes en què transmeto em dóna més pau o me la treu, només això.
Així que podem triar entre no cuidar com parlem (i per tant com ens parlem) per tal de manifestar-nos com surti, o parar atenció a la manera com ho fem.
És cert que suposa un treball cultivar la manera d’expressar-nos, com tot requereix començar i seguir fins a prendre-li gust al tema, tant per no voler fer-ho d’una altra manera.
Quins passos seguir per desenvolupar la qualitat de parlar amb qualitat
Hi ha dos espais per aconseguir desplegar qualitat a la nostra parla.
Un, relacionat amb les interrelacions i els autodiàlegs, és posar l’atenció a l’hora de parlar bé sigui a algú o amb si, és a dir, escoltar-se com es parla. Això és molt important perquè dóna molta informació sobre si, sobre allò que ens està passant internament. Potser és difícil en el mateix moment especialment si estem en una emoció d’ira, ràbia, enuig, contra algú o alguna cosa, però després podem reflexionar-hi.
Escoltar-se forma part per mi d’una de les principals pràctiques d’autoconeixement. Amb això puc rectificar la manera de comunicar en el moment o en una futura ocasió després de la reflexió posterior, puc adonar-me en què m’ensopego, amb què i com em bloquejo, quines coses repeteixo, què sento o què em va passant a nivell emocional, puc portar després el que m’ha passat a meditació per observar-ho i assolir una comprensió o tractar-ho en teràpia.
Un altre espai essencial és el relacionat amb fer-se responsable del que és propi, de les pròpies necessitats, de les pròpies emocions i vivències com ràbia, frustració, ansietat, por, tristesa, buit, etc., dels propis assumptes inconclusos, de les ferides, el dolor intern i tot allò que es projecta amb facilitat en qui es té al davant perquè se’l considera el causant per exemple.
Convé recordar que la resta de persones fan detonar les nostres coses pendents encara i no tenint aquesta intenció.
No tinc cap dubte que cal atendre dins i que a més pau interna, més fàcil és comunicar-se pacíficament. Això vol dir introspecció, acceptació, autoconeixement, pacificació, actualització, autoregulació.
Com sigui, fins i tot per als assumptes quotidians, crec oportú cuidar el tracte amb les paraules ja que és una manera de tocar-nos i de tocar altres éssers.
Mª Rosa Parés Giralt
