El camí mig com una guia de vida
Prenent la idea budista de camí mig, considero que és una bona pauta per viure amb cert equilibri, sense excessos, sense austeritats, o almenys intentant moure’s entre aquests dos pols, entre el pol de sobrepassar-se i el pol de quedar-se curt.
No hi ha res de nou, la idea de vida equilibrada corre des de fa temps. On sí que sembla més difícil d’aplicar és al món de les idees, especialment les idees que ens fem sobre les coses, els relats que ens expliquem sobre les circumstàncies, sobre les persones, sobre si.
Ahir vaig començar a fer una volta a això, com seria aplicar el camí mitjà al camp dels pensaments. Com seria no anar ni a un extrem ni a l’altre, quedar-se en una zona mitja, equànime, moderada, una cosa així com els platerets d’una balança més o menys igualats, ni un de massa amunt ni un altre de massa avall.
Si penso en allò que això em pot aportar, només veig avantatges.
Posicionar-se pot donar seguretat però no claredat
Entenc que quan em posiciono en una idea, en una determinada visió de les coses, això em dóna certa o total seguretat (així són les coses), fins i tot identitat (així sóc), de manera que puc tenir la sensació de tenir-ho clar, de saber per on vaig o van els altres i els esdeveniments.
És difícil sortir-ne, d’aquesta situació tan còmoda, de tenir-ho tot clar i controlat per passar a plantejar-se «I si no és així (o tan així)?», «I si no és com jo afirmo?». Requereix esforç, renúncia, humilitat, desmuntar-se, exposar-se al buit, almenys… i quina gran llibertat alhora contemplar totes les opcions i no casar-se amb cap!! O ni que sigui no solidificar-les, no rigiditzar-les.
Veig el camí mig en allò cognitiu com un ull mirant cap a la dreta i un altre cap a l’esquerra (com els llangardaixos!), contemplant opcions, sense aferrar-se a un plantejament únic.
Penso que aquesta mirada oberta és essencial en moments difícils, en moments de conflicte, de confusió, en moments en què res no sembla estar clar i que allò que semblava ser així, s’ensorra.
Et suggereixo que pugis al centre de la balança, que no et decantis ni de banda ni de l’altra, que observis, que desenvolupis una visió equànime, que facis créixer el discerniment, per mirar tot com un camp de possibilitats i opcions triant amb mesura, amb tranquil·litat, prenent i deixant anar, caminant sense agafar.
Personalment, crec que ens donaria més pau, més claredat, més intel·ligència a l’hora de decidir, de recolzar o rebutjar una idea, una teoria, un succés.
Mª Rosa Parés Giralt
