Quantes vegades has sentit que cal deixar anar, i deixar anar què?
No són poques les vegades que es parla de deixar anar, de deixar anar allò vell, allò que ja no serveix, les vivències, els records, els patrons, relacions, etc., que ja no aporten, cosa tant àrdua perquè hi ha qui no sap què significa això de deixar anar alguna cosa no tangible o desconeix com fer-ho.
Per explicar-ho s’utilitza (he utilitzat) el símil de subjectar a la mà un objecte, obrir-lo i deixar-lo caure. D’aquesta mateixa manera, amb aquesta metàfora s’està donant a entendre que quan ens fem mal amb alguna cosa perquè ho estem retenint (com l’objecte que subjectem amb la mà), cal deixar-ho anar (com obrir la mà i deixar que caigui, en certa manera que desaparegui).
El que no es té en compte és el que hi ha darrere de deixar anar, per què no resulta tan senzill fer-ho. I és que després d’això que retenim hi ha patrons de conducta, estratègies psicològiques, hàbits, guanys (encara que no ho sembli!), inèrcia, automatismes, etc. Així que potser, amb una mica d’esforç, algunes vegades puguem “obrir la mà” i deixar marxar el que estem agafant, però el que hi ha darrere d’això probablement segueixi operatiu i torneu a agafar!
La tendència de latenció a adherir-se a coses
T’has adonat que l’atenció sempre busca alguna cosa a la qual s’adhereix? Sí, sí, que l’atenció no es queda quieta parada com un guaita per quan calgui atendre alguna cosa. L’atenció s’enganxa a les coses, tal com des que naixem buscant irremeiablement per supervivència l’atenció de la/les persona/es que ens cuiden, després explorant el món posant l’atenció en tot allò que ens envolta i en el propi cos, més tard col·locant-la als productes de la fantasia, els pensaments, les idees, les creences, les emocions. És a dir, la tendència de l’atenció és adherir-se a alguna cosa, el que sigui, com un pop amb les ventoses.
Fíjate y compruébalo. Igual tienes puesta la atención en un pensamiento que en un ruido, una tarea, un paisaje, un contenido audio-visual, la cuenta del banco, planes de fiesta o vacaciones, obsesiones, en una bolsa de pipas, patatas fritas o chuches, aquello que te dijo alguien que te gustó o disgustó, lo que no le dijiste, lo que te hubiera gustado que hubiera pasado, ¿te resulta familiar todo esto? La atención baila de un lado al otro y se pega a eso sujetándolo con fuerza (sobre todo si te rallas o atrapas en ello), como el bolígrafo bien agarrado con la mano para que no caiga. Incluso podríamos decir que agarramos con tanto fuerza según que cosas que pareciera, haciendo alusión al boli en la mano, que este (el boli) se queda incrustado en ella (la mano).
Així que què tal estar al corrent de com la nostra atenció s’enganxa al contingut de torn?
Detectar el moment “agafament”
Aquí ve el costat difícil, que no és impossible. Hi ha dos aspectes (per ara són els que tinc identificats) a no agafar.
D’una banda, els pensaments, i ara té sentit per a mi això de deixar-los passar la qual cosa em semblava una fugida dels continguts que treuen el cap a la superfície de la ment conscient. En realitat, deixar passar pren sentit des d’aquest no agafar perquè no significa desentendre’m, negar, mirar cap a una altra banda, no veure, controlar allò que apareix, sinó no enganxar-me al contingut. Això per a mi és diferent de deixar passar com si allò que es manifestés no fos amb mi, més aviat es manifesti allò que es manifesti, no permeto que l’atenció s’adhereixi.
Aquest és l’entrenament, encara que sembli que no vull saber dels assumptes que vénen, no, insisteixo, no és això. És no deixar que l’atenció s’enganxi tal com em podria enganxar a un quadre, una pantalla, una història, una discussió, una persona, un succés, però no és negar-ne l’existència ni reprimir-lo.
Posaré un exemple que em passava quan algú m’oferia un fullet publicitari en passar per un lloc. Automàticament ho agafava encara que el següent era llençar-lo (jo i moltes persones, de fet ha de passar a molta gent perquè després es veuen molts fulletons llençats). A partir de llavors, vaig decidir no estendre la mà i agafar el fullet quan m’ho ofereixen, i ho he aconseguit! D’aquesta mateixa manera es tracta de no agafar amb l’atenció els pensaments, i les emocions que és la següent àrea que he descobert on puc practicar no agafar.
Així que, pel costat emocional, procuro aplicar el mateix procediment (prou més difícil per a mi en aquest camp), cosa que no significa no sentir ni experimentar emocions. Significa no retenir-les, no instal·lar-hi l’atenció i l’energia sinó que durin el que correspongui sense agafar, engrandir o treure.
La gran llibertat que dóna no agafar
El que he descobert en no agafar o deixar d’agafar (sóc una simple practicant del no adherència) és una sensació de gran LLIBERTAT, diria gairebé que la llibertat és això, hi resideix. I relaxació interna.
I per a mi aquesta és la diferència que trobo entre deixar anar i no agafar (o deixar d’agafar com més aviat millor). Deixar anar em suposa un esforç cognitiu per desfer-me d’alguna cosa que potser estic agafant amb totes les meves forces. No agafar em suposa estar al corrent de no deixar-me anar amb els esdeveniments convertint-me en això o part d’això.
Potser a algú li pot semblar una manera de relacionar-se amb la vida i la resta de persones una mica freda, mecànica o calculada. No, només que no es perd la presència, hi continua havent consciència d’una cosa que està passant mentre s’hi interactua. Per a la terminologia dels qui parlen de romandre aquí-ara, crec que té a veure amb això, amb habitar el moment, l’instant, no quedar-se en un espai virtual on ja va passar.
Així i tot, certament i com vaig escriure al primer paràgraf, segurament hi poden haver velles (i no tan velles) memòries que despertin pensaments i emocions, i tot i així puc triar enganxar-me o veure-les mantenint la presència (el centre, o com cadascú li truqui).
I com es fa això?
Meditació, meditació, meditació, no conec cap altre camí.
I això que per mi, això de meditar era una cosa que no valorava, tenia els meus prejudicis sobre això. A dia d’avui, meditar em resulta una taula de salvació de tota l’enrenou de la psique, o sigui ment i emoció, una taula amb la qual navegar, prendre cert espai respecte a la vivència dels esdeveniments interns i externs (en realitat la vivència sempre passa “dins” de si), i rescatar-me del naufragi o tempestat en què em veig no.
És meditant que desenvolupo la capacitat de veure com l’atenció s’adhereix als esdeveniments, d’interrompre aquest procés i reconduir-la en el millor dels casos.
No m’allargaré gaire més sobre la pràctica de meditació de la que ja hem escrit altres vegades al nostre blog (https://saludcreativa.com/category/mindfulness-meditacion/), hem gravat alguna pràctica a disposició al canal de youtube (https://www.youtube.com/c/Saludcreativa), i desenvolupem amb tot detall els cursos i recessos que facilitem.
Aquí queda tota aquesta reflexió: T’adones com s’enganxa la teva atenció a les coses i te’n vas darrere?
Mª Rosa Parés Giralt
