Els pensaments donen informació valuosa
Em trobo que diversos estils de meditació/contemplació enfoquen la pràctica a deixar passar els pensaments, no agafar-s’hi, no fer-los cas, deixar que s’esvaeixin, o sigui, no atendre el seu contingut… Dic jo que si aquests pensaments ocorren en la meva ment pensant, alguna cosa tindran a veure amb mi, d’alguna cosa m’estaran parlant, alguna cosa em revelaran, alguna cosa significaran…
Encara que sigui pur soroll mental, rebombori de coses que he fet, que no he fet, que m’han fet, que no m’han fet, coses relacionades amb l’activitat quotidiana, coses sense sentit, això tindrà alguna cosa a veure amb mi. Si ho escolto i atenc, potser me n’adoni del poder que he atorgat a les paraules o a l’actitud d’algú, per exemple, cosa que de vegades em passa. Si no escolto i només em centro a deixar que passi sense veure’n el contingut, no aprendré res, no podré emportar-me la informació que conté.
És com si em fa mal el cap i em prenc alguna cosa perquè passi sense atendre què hi ha darrere d’aquest dolor. Possiblement es reprodueixi una vegada, una altra, una altra… si escolto el meu mal de cap, el miro, l’atenc, potser me n’adono que m’estic sobrecarregant amb un tema de treball i que em convé mesurar-me per no provocar-lo de nou.
Doncs amb el pensament igual. Posem que em doni per tenir pensaments destructius i que des de la pràctica clàssica de meditació, tot allò que faci és observar i deixar passar. Doncs portaria anys que els veuria i seguirien allà.
Abraçar els pensaments
Ara, ara, prenc l’actitud d’una mare o un pare amorosos que miren la seva filla o fill amb amor, amb afecte, amb paciència, amb compassió (ben entesa)… miro els meus pensaments així, no només això, els abraço amb aquest tipus d’atenció com aquesta mare o aquest pare abraçaria aquesta nena o aquest nen que sol·licita atenció, o que està embrancada/embrancat en una rebequeria, frustrada/frustrat, encapçalada/encapçalat amb alguna cosa, o el que sigui.
Des del bon fer d’una mare i un pare amorosos, aquests no ignoren la seva filla o fill, no el miren amb distància immutable, no deixen de parar-hi atenció encara que es mostrin aparentment indiferents en un moment determinat per no seguir-li la rebequeria.
Crec haver sentit Thich Nhat Hanh parlar d’abraçar les emocions, abraçar la ràbia…
Crec que aquest és el meu camí, abraçar amb atenció amorosa els continguts que emergeixen en el pla dels pensaments, les emocions i les sensacions. Sí, abraçar el que emergeix, mirar-ho, escoltar-ho, atendre-ho, i després, només després d’haver-ho atès i haver-me ocupat, llavors deixar-ho anar. Per molt que sigui un pensament enganxós, repetitiu: el miro amb amor i atenc què hi fa, de què em parla, d’on neix.
Que per res és aferrar-se i perdre’s -per si a algú li ho pogués semblar- perquè es tracta de fer-ho, a més a més d’amb amor (afecte), amb PRESÈNCIA i CONSCIÈNCIA.
Tal com se li prestaria atenció a una nena, a un nen, podem fer igual amb els pensaments: escoltar, atendre, posar límits si cal perquè no ens omplin tot l’espai especialment quan són obsessius o repetitius i no es veu clar què porten darrere, fins i tot puntualment escapar-se o evadir-se com quan la situació amb els petits resulta insuportable i donen ganes!
Potser algú tingui dificultat per contactar amb l’afecte, i encara més amb afecte cap a si mateix. Podem provar llavors amb una actitud de respecte o de tendresa si s’hi connecta.
Potser algú li costa abraçar continguts que consideri infames. Aleshores en mirar sense afegir judicis serà suficient de moment.
Doncs això, a veure, escoltar i estimar allò que passa per les nostres ments, que són un reflex del que som!!
Mª Rosa Parés Giralt
