Per què l’avorriment pot ser una experiència insofrible?
Sóc formadora deMindfulness/Atenció plena i imparteixo cursos freqüentment. A la darrera edició que vaig facilitar, en finalitzar, una participant comentava que s’havia avorrit. Una altra persona s’hi va sumar dient que s’havia sentit molt impacient.
A més que això va ser, en tots dos casos, el que es va posar en evidència amb aquest tipus de temàtica -topar-se amb la seva realitat- igual que cada participant amb la seva, tractaré en aquesta publicació una mica detestable per a molts humans (la majoria ?), l’avorriment.
Generalitzant, diria que la societat actual busca divertiment pràcticament en tot, des d’un producte l’embolcall del qual ho suggereixi fins i tot en qualsevol tipus d’activitat, inclòs l’aprenentatge.
Pel que he sentit de la manera d’ensenyar d’anys enrere, sembla que aquesta era monòtona, repetitiva, adormidora. Ara, com en altres àmbits, el pèndol s’ha desplaçat a l’altre extrem i es pretén que l’ensenyament també compleixi la condició d’entreteniment.
Està molt bé que l’educació sigui divertida, especialment a certes edats. En altres edats jo diria que sobretot, si hi ha alguna cosa per reforçar, seria l’aspecte motivador, quina motivació porta cadascú a l’hora d’adquirir uns coneixements. Això és diferent de presentar el “plat” com a saltimbanquis fent el gran número, la qual cosa és desgastadora per a la persona docent, irreverent quant al contingut que es transmet i infantilitzador de cara als assistents.
L’avorriment, com d’altres aspectes menys gratificants (menys dopamínics, menys endorfínics), forma part de la vida. Hi ha qui diu que és allà on resideix el gran potencial de la creativitat.
Quines actituds amaga l’avorriment?
Es podria identificar en la tendència cap a allò entretingut, allò divertit, allò guai, la manca de capacitat per sostenir la incomoditat, allò que no és com es desitja i es vol que sigui, o allò que no està fet a mida del propi gust, preferència o exigència.
Al que es pot sumar la manca de sentit d’autoresponsabilitat, autogestió, automotivació, valors que potser, esmerant-se a fer de l’ensenyament una mica divertit i entretingut, s’oblida de transmetre (entre d’altres).
El punt mitjà -com el camí del mig del budisme- pot certament resultar un bon referent per no anar-nos-en ni a vells models obsolets ni a convertir l’educació en un parc temàtic.
L’ensenyament és cosa de dos, de qui transmet i de qui rep, de la motivació per les dues parts. Sobretot, per a mi com a docent, no és un embolcall fantàstic amb llums de colors que hipnotitza i sedueix la part participant. Això és un carrer sense sortida on ens ha conduït la moda de “l’obre fàcil”.
En la docència, com esmenta Jaime Buhigas (professor i fundador del moviment de renovació pedagògica), hi ha d’haver una direcció clara, coherència, en allò que es transmet. Coincideixo en això i al dia d’avui considero que això és el més important, en lloc de perdre’s en formes, intensitat, novetat contínua, que el que fa és alimentar l’exigència en comptes de donar valor al que realment ho té.
Aprofito per reconèixer-me com a antiga participant intransigent que en el seu moment va donar més rellevància a les formes que als continguts que després es van consolidar i van passar a formar part del meu bagatge personal.
Mª Rosa Parés Giralt
