Especialistes en donar voltes i perdre’ns
Em pregunto, veient la d’embolics en què ens posem les persones, si ens hem convertit en especialistes a fer les coses difícils o si més no, poc fàcils.
Hi ha vegades que les coses o situacions semblen tan fàcils i simples d’abordar, atendre, resoldre, que no s’entén la complicació generada per part de les persones implicades.
Passa en allò quotidià, en les interrelacions, en la presa de decisions, en els hàbits, en l’organització, en esdeveniments que no tindrien motiu per derivar en conflicte, però nosaltres, les humanes i els humans, funcionem d’una manera estranya, fent complex allò que no ho és.
Potser ens ve dels nostres orígens, dels nostres primers avantpassats homínids i les seves creences irracionals per explicar fenòmens i esdeveniments. Potser succeeixi perquè els nostres mecanismes de percepció, interpretació, presa de decisions i tipus d’accions encara estiguin immadurs, encara queda per evolucionar, transformar i madurar.
Per què ens perdem de nosaltres, de la vida, del que és genuí?
Desconec les raons per les quals ens desviem, emboliquem, confonem, perdem, per trobar alguna cosa que se suposa hauria d’estar propera a la prosperitat, la plenitud, la pau.
Cadascú s’explica els seus arguments (si és que se’ls explica!) i es creu arribar al cim quan potser s’està recargolant al fang. És així la nostra capacitat d’imaginació i de fer-nos creure realitats.
No vull fer una crítica sinó una reflexió: Quantes voltes dono per trobar-me, per trobar allò veritablement important i essencial per a la meva existència i l’existència dels qui m’envolten? I és clar, la qüestió següent és: Encara no sé o no m’he assabentat del que és essencial?
Arribat aquest punt, només em queda tancar els ulls, escoltar què crida el cos, el cor, l’ànima, la intuïció, allò més genuí. Només em queda parar i escoltar i deixar-me anar a la saviesa que contenen totes les coses i que amb la meva ment petita no entenc.
Res a entendre, deixar-se estar al flux de la vida
Podria sonar una cosa mística però és senzilla, hi ha alguna cosa «dins» que sap, que no es perd amb tantes voltes si bé les voltes formen part de l’aprenentatge.
Un flux que potser contempla la possibilitat: Per què no anar pel camí més recte?
Per descomptat, recte no vol dir l’opció més fàcil, banal, acomodada, inèrcia, mandra, ni coses així. Significa complicar-se poc, res o mínim.
Crec que des dels temps dels temps, els éssers humans tenim actituds que condueixen a la complicació, observable en gairebé qualsevol acció quotidiana com el maneig d’estatus, rols, posicions, el consum de productes, moda, substàncies, activitats anomenades de lleure… que lluny de simplement seure, observar, atendre les necessitats reals.
És evident que les voltes i el camí recte tenen un component subjectiu. El que és una volta recargolada per a algú, per a una altra persona és un incident sense més transcendència. El que és camí recte per a unes, per a altres és muntanya amunt.
A part del llenguatge metafòric, penso que és important saber quantes voltes perdent-me dono i quin camí recte no prenc.
El sentit ampli de recte
Recte em fa pensar correctament, sense tints de moralitat sinó de sentit comú, d’obvietat, d’ètica si es vol.
Recte quant a com actuo, com parlo (per dins i en veu alta), com em tracto, com tracto les altres persones i l’entorn. No és un assumpte de castigar-se, flagel·lar-se, reprimir, voler ser bona o bo.
Recte en la direcció de no complicar-me l’existència ni complicar-la al meu voltant.
Recte com una referència, un rumb, un timó que m’orienta en la meva confusió, ignorància o manca de perspectiva.
Mª Rosa Parés Giralt
