No agafar, més que deixar anar
S’escolta la fórmula Solta per fer referència a deixar anar tot allò que hem agafat pel camí i que no ens fa cap bé actualment, que suposa un pes.
És una frase que podem trobar en pràctiques de meditació, de relaxació, de suggestió, en afirmacions positives o simplement com un recordatori per a la vida quotidiana. I segur que té un efecte i un benefici molt positius deixar anar pensaments, fantasies, històries, per actualitzar-se aquí ara, no seguir arrossegant assumptes vells que desgasten, desfer-se de la pressió que exerceixen, experimentar alliberament, distensió i un respir.
Però, t’has plantejat mai com has agafat això que has de deixar anar?
Primer de tot, què és deixar anar un contingut intern?
Hi ha persones familiaritzades amb el concepte deixar anar, per a altres és una cosa estranya o no arriben a plantejar-s’ho.
Per deixar anar s’entén deixar d’alimentar idees, records, enyorances, culpa, remordiments, obsessions, preocupacions, etc., és a dir, no posar més energia a aquest tipus de contingut/vivència avivant-lo i reforçant-lo.
Deixar anar és fer l’esforç de deixar de seguir nodrint allò de la qual cosa ens volem desfer i que de vegades, no poques, no deixem anar perquè forma part de la nostra existència, de la nostra identitat, d’estructures de la nostra construcció de qui som. Tampoc deixem anar perquè desitgem que aquest contingut fos diferent del que va ser o volem que sigui d’una determinada manera que probablement no serà. Tampoc perquè ens entestem a tenir raó en allò que va ser o vivim com a injust.
Així que, ja de per si, deixar anar resulta una mica ardu.
I si poso l’atenció a no agafar-lo?
D’un temps cap aquí m’he adonat que si poso l’atenció a no agafar el que no m’interessa, no em convé o no m’aporta, particularment experiències emocionals, m’estalvio molt malestar. M’estalvio haver de bregar després amb això, portar-lo a coll tot el dia (o tota la vida, qui sap!), entrar en un estat enrarit o confús.
Pot semblar una cosa subtil, imperceptible, incontrolable, però la veritat és que l’atenció es pot refinar de tal manera com per identificar el moment en què comencem a perdre’ns en alguna situació, dit popularment, el moment en què “entrem al drap”.
Si tenim clar què és deixar anar històries personals, podrem tenir clar que és agafar-les. I això és al que últimament em dedico quan noto que es comença a moure al cos una cosa susceptible de quedar-me enganxada.
Què com faig per no agafar?
A mi em resulta més o menys fàcil a partir de la sensació que genera al meu cos la reacció davant d’un esdeveniment.
Poso l’exemple d’una picabaralla amb algú, suficient en el meu cas perquè es desencadeni una resposta emocional que és on jo em perdo. Tan aviat me n’adono i poso la consciència allà, específicament en la sensació corporal més concreta o menys, per a mi en general al centre del pit, de forma espontània ocorre una breu contenció de l’alè i després una exhalació (és el que he observat a gran manera), amb la intenció de no deixar-me portar per aquesta vivència (IMPORTANT LA INTENCIÓ FERMA!), amb determinació, això es converteix en una cosa així com desendollar el corrent que va començar a absorbir aquesta reacció per prendre-la i tornar-la al centre o dedicar-la a allò que estigui fent o m’interessi.
Per centre em refereixo a l’espai testimoni, observador, consciència, presència, o simplement a la respiració, al cos o alguna part d’aquest per percebre les sensacions com pot ser pes, temperatura o contacte amb alguna superfície o amb una altra part del cos. És a dir, notar les plantes dels peus i sensació de formigueig en elles per exemple, o els palmells de les mans i la frescor a les puntes dels dits. O, és clar, amb qualsevol altra part del cos.
Fer això, que potser frega el mestratge, m’estalvia molta energia, judicis, baralles internes o externes, i m’atorga calma i fins i tot més pau.
Que no sempre funciona?
Per a algunes persones potser és més fàcil interrompre el discurs que alimenta l’emoció i alhora la sensació.
He explicat el que he descobert sobre interrompre una vivència emocional viciada, que no m’interessa, i he constatat que en interrompre el procés (químic ?) de l’emoció, interrompo el discurs mental.
Segurament per a altres persones resulti més fàcil intentar tallar la xerrameca narrativa per apagar les seves manifestacions corporals.
Per algun motiu m’està resultant més còmode (que encara no sé què tan fàcil) i més orgànic rescatar l’energia que inverteix l’organisme en aquests processos de resposta davant d’un estímul, en aquest cas un estímul que es correspon amb alguna cosa que va dir o va fer algú, no un estímul que realment requereix una adaptació psico-corpori-emocional. Perquè és el que em passa, encara, moltes vegades, una coseta de res desencadena un torrent (bé, no tan torrent però ho pot arribar a ser) que no es correspon amb el requeriment de resposta davant del succés. Una cosa és sentir ràbia per un fet injust amb què em topi i una altra cosa és sentir ràbia per un comentari o una situació nímia.
I sí, per qui ho pensi, hi ha una manipulació de la resposta emocional, cert, però la prefereixo a viure a mercè de les tempestes emocionals i així poder modular aquest aspecte i el que em comporta.
Com diria Elsa Punset, “No és màgia, és intel·ligència emocional”… jo diria és Mindfulness (Atenció plena) aplicat veritablement a la vida quotidiana!
Mª Rosa Parés Giralt
