Experimentar agraïment sense sentiment de deute
Aquesta setmana va venir A.L. a teràpia. En el transcurs de la sessió, va posar èmfasi en com li havia ajudat la seva mare i el deute que sentia cap a ella fins al punt que se sentia incòmoda, que no podia sostenir haver rebut tant d’aquesta manera. Va parlar de com tornar-li aquesta gran atenció i dedicació que va tenir la seva mare envers ella.
D’una banda li vaig comentar que a mi, com a mare, no m’agradaria que la meva filla se sentís en deute per tot allò que jo li pugui donar. Simplement ho faig perquè vull, perquè em neix així, perquè l’estimo, no hi ha més. D’altra banda vaig recordar el fonament de les Constel·lacions Familiars: prendre allò que ens van donar els nostres pares, agrair-los i honrar-los tenint una bona vida.
Després d’explorar i treballar a la sessió sobre el tema, es va posar en evidència, per una banda que A.L. volia ocupar-se de la seva mare allà on no feia cap falta, en els seus assumptes personals com si la mare fos desvalguda no sent-ho en realitat per res, i d’altra banda es va revelar que A.L. volia controlar la situació perquè porta molt malament allò imprevisible, la incertesa del que pugui venir.
Rendir-se al que rebem i fer alguna cosa bona amb això
Posteriorment, quan ja va marxar i estava jo amb mi processant el que havia sortit, em va venir una imatge i una comprensió relacionades amb voler tornar als nostres pares el que ens van donar: ÉS COM UN POMER, INTENTA RETORNAR-LI LES POMES QUE S’HAN DESPRÈS, RESULTA IMPOSSIBLE .
Així, si hem rebut belles pomes d’ells, només les podem prendre i fer alguna cosa bona amb elles. Potser compartir-les o donar-les, al nostre torn, als nostres fills o projectes.
I si rebem pomes no tan belles, el mateix!No podem tornar-les a l’arbre de la vida, toca prendre-les i fer alguna cosa bona amb elles, igual (que sí que és possible per als que dubtin).
Com sigui, les pomes que ens van donar, és impossible retornar-les. Tant si van ser belles i ufanoses com petites o pansides, l’arbre no accepta devolucions! Així que només està a les nostres mans què fer amb això.
Mª Rosa Parés Giralt
