Què és un comentarista professional?
Qualsevol humana i humà que doni opinió sobre les coses, les persones, els esdeveniments, sobre això, allò altre, allò altre de més enllà i el següent, i per descomptat, opinió també sobre si mateixa, si mateix, és a dir, el que s’explica sobre si.
Però quanta energia cal invertir en aquest procés? I per què opinar, comentar, donar el punt de vista sobretot? Des de la Neurociència, sembla que l’explicació és que l’objectiu d’aquesta activitat és construir contínuament una identitat, un sentit del jo, el qui soc jo.
I per què opinar, comentar, donar el punt de vista sobretot? Des de la Neurociència, sembla que l’explicació és que l’objectiu d’aquesta activitat és construir contínuament una identitat, un sentit del jo, el qui soc jo.
Doncs quina feinada ens ha fet la biologia perquè el comentarista no concedeix descans ni treva, li falta temps per dir això és així o aixà, això m’agrada o això no m’agrada, això està bé, això està malament, vaja, que és una mena de periodista que portem incorporat.
T’has preguntat mai que passaria si la veueta callés una estona o parlés menys?
Què ens passaria sense el nostre comentarista integrat professional?
No s’obriria cap forat pel qual cauríem, no ens cauria el cel a sobre, no entraríem en una crisi existencial, més aviat al contrari, estaríem en contacte amb les coses com són i com passen atenent-hi per procedir de la forma més genuïna possible… qui diu genuïna també pot ser orgànica, adequada, efectiva, harmoniosa, equilibrada o tan bé com es pugui en cada moment.
T’has plantejat mai no donar la teva opinió sobre un menjar sinó menjar-lo i experimentar tota la varietat de sensacions que et pot produir, incloses desagradables, per concloure que aquest menjar et convé o no? Però el més freqüent és recórrer a l’explicació, la comparació, el judici, l’aferrament, l’aversió, etc.
I no és que no puguem deixar anar «A mi això m’agrada» o «A mi això no m’agrada», més aviat es tractaria de poder percebre, notar, sentir, explorar, per després treure’n una conclusió en cas necessari. En general fem el contrari i allò inadequat de fer-ho així, al contrari, és que veiem les coses segons un comentarista que habita en la nostra psique fet de creences, experiències, valors inculcats, costums, fixacions, hàbits, etc., o sigui, un comentarista molt poc -o res- objectiu.
Provem a viure i no escoltar tant el comentarista
T’invito que per un dia estiguis alertaa cada opinió interna (pensada) o externa (en veu alta) que dónes sobre el que sigui. Quan te n’adonis, prova de tornar a veure això sobre el que acabes d’emetre un comentari, més enllà, al marge d’aquest comentari.
Serà difícil potser de fer. Imagina que el comentari es queda assegut al teu costat, o escriu-lo per col·locar-lo en una caixa o lloc a part de l’escena, o digues-ho en veu alta o imagina que ho dius per deixar-lo anar, i després, posant tota l’atenció en els teus sentits, en el teu cos, en les teves sensacions corporals, en la teva respiració, mira de nou, escolta de nou, sent de nou, prenent contacte real amb això.
Prendre contacte no vol dir tocar físicament, vol dir entrar en relació amb això, contemplar-lo, en aquest cas sense text, sense paraules, sense «Això és…».
Prova, sent, experimenta. Descobriràs que et pots estalviar una quantitat de comentaris tremenda. I amb això un munt d’energia, un munt de reaccions, un munt de rebuig.
I sí, hi ha dies i moments per a tot. Encara m’enganxo posant una mica «verd» algú o alguna cosa, però sé que el camí a la pau en ampli sentit passa per callar, interactuar amb el context en què em trobi, procedir o simplement seguir.
Això no treu de prendre decisions o dur a terme accions, més aviat vénen d’una manera d’estar més equànime.
Mª Rosa Parés Giralt
