La projecció és un mecanisme molt més ampli que posar en els altres allò que no accepto de mi
No sé si ho has sentit alguna vegada: Projectem en les altres persones allò que no ens donem permís d’explorar.
Per exemple, projecto en una determinada persona amb una actitud X (ambiciosa, generosa, mandrosa, entusiasta, agressiva, amorosa, o qualsevol altra) que «això no està bé», «no s’hauria de comportar així», «no hauria de fer tal cosa », experimentant en general rebuig cap a ella.
Aquesta és l’explicació més general i recurrent que he sentit sobre el mecanisme de la projecció.
Amb el temps, reflexionant-hi, vaig poder distingir uns sis tipus de continguts que projectem en altres persones, al món, l’univers o déu (o déus). Recentment m’ha semblat descobrir un altre tipus de projecció més.
Per començar, no veiem la realitat, només la nostra interpretació i vivència personal
Suposo que també ho hauràs sentit alguna vegada: És impossible veure la realitat, tot el que veiem és la devolució que ens fa el nostre organisme sobre ella.
Per això un camaleó veu la vida de manera diferent a una formiga, una zebra o un ésser humà.
És a dir, el tema es complica, l’òrgan de percepció està condicionat al’organisme que portem posat i la interpretació està subjecta a les experiències prèvies, l’entorn, la criança, l’educació, els valors, les creences i un llarg etcètera. I amb això vaig i em crec que estic captant la realitat!
No per això deixa de fer mal la realitat. Si una persona és maltractada, humiliada, agredida o pateix qualsevol situació de penúria, carència, malaltia, l’experimenta, evidentment. Després, allò que afegeixi a aquesta vivència a nivell d’interpretació, això seria el propi món subjectiu projectat en ella.
Algú podria interpretar-la com «No passa res», una altra com «Això és la fi de la meva existència».
Dit això, una manera de projectar és responsabilitzar a altres persones de les pròpies necessitats
I és això el que recentment em va semblar veure, la meva necessitat no satisfeta a través d’algú i el conseqüent rebuig cap a aquesta persona o persones… i el mateix altres vegades.
Busco experiència d’amor, (caliu en català), unió, trobada genuïna, i quan això no es dóna com jo espero i/o necessito, llavors rebutjo (internament) la persona o les persones amb qui no ho trobo.
I sí, està allò de «Dóna’t a tu mateixa/tu mateix el que els altres no et donen», «Cerca dins teu», totalment encertat. Aleshores, com puc deduir, es tracta d’una projecció d’una necessitat meva no coberta, més que de trobar què rebutjo en altres per acceptar-ho i permetre-m’ho. Més aviat veig que rebutjo perquè no trobo això que anhelo, com si no m’ho donessin, fossin responsables o funcionessin malament…
Dit això, em sap greu no trobar l’experiència d’amor-unió que vull/necessito trobar.
I això m’aclareix molt.
M’aclareix que no només poso en altres persones aspectes negats, prohibits o no reconeguts. També li col·loco la meva necessitat no coberta.
Això em fa mirar d’una altra manera aquest tipus de succés a la meva vida.
Mª Rosa Parés Giralt
