La capacitat de discernir de la qual es parla poc
Discernir no és una paraula habitual en el nostre llenguatge col·loquial, no és present a l’aula, als mitjans, a les relacions humanes. Tot i això, discernir és allò que ens fa humans en el seu sentit més estricte i ens permet tenir una visió i una percepció més àmplia dels esdeveniments.
Lluny de ser un terme tècnic, filosòfic, exclusiu, hauria de ser un concepte comú al nostre dia a dia.
Discernir és la capacitat que desenvolupem les persones per diferenciar allò que sembla ser una veritat absoluta o gairebé absoluta de la seva veritable naturalesa. Hummm… sona com a metafísica, però no!, no ho és.
És més aviat una mena de sentit per travessar allò que tenim davant amb una altra mirada, una mirada que dissecciona, que esmicola, per descobrir i captar la seva essència i les opcions que tenim.
Amb un exemple: Davant la voràgine d’informació relativa a l’actual situació, discernir és essencial per no caure en conclusions ràpides que potser no siguin falses (o no del tot) però que no contemplen la totalitat, la complexitat, el rerefons o altres possibilitats.
Discernir és una cosa així com deixar de creure en veritats absolutes. És desgranar el que es presenta, és també una visió profunda (Vipassana) necessària per atendre les circumstàncies de manera més intel·ligent cognitivament i emocionalment.
El discerniment és una habilitat que es desenvolupa
Personalment, he vist desenvolupar la meva capacitat de discerniment amb la pràctica de meditació, en concret, de meditació Vipassana. No puc dir que hagi estat altrament, ni pensant gaire, ni analitzant, ni donant voltes a un assumpte, per això ho comparo amb un sentit més, igual que la intuïció, un sentit a l’abast per crivellar que aporta lucidesa i una comprensió més gran.
Cert, no sempre funciono en mode discernent i en no poques ocasions ho faig en mode automàtic, aquest amb què venim al món i que serveix per respondre i reaccionar ràpid sense contemplar més, o el que és el mateix, amb aquesta estratègia de supervivència per fer front a possibles perills i amenaces encara que la situació no representi cap perill.
Penso que aquesta poca capacitat de veure més enllà ve també reforçada per l’estil de vida “obre fàcil”, “aconsegueix-ho ja”, narcotització a base d’estímuls sensorials, mandra, desídia.
Discernir és com disposar d’unes ulleres o un telescopi o fins i tot un microscopi, per veure més enllà, amb detall, i crec que és una qualitat absolutament necessària per a la presa de decisions, a les interrelacions, a la gestió de les pròpies experiències.
No és una cosa que s’instal·li d’ara per al minut següent, requereix cultiu, entrenament, però desenvolupar-lo és un recurs altament gratificant sense el qual la vida perd significat.
Fins i tot conèixer la nostra veritable naturalesa requereix aquesta capacitat, llavors a per ella!
Mª Rosa Parés Giralt
