Una descripció fàcil de Mindfulness – Atenció Plena
Primer, la traducció que s’ha fet de Mindfulness a la nostra llengua ha estat Atenció Plena, però l’ús del terme en anglès és més freqüent que el corresponent en castellà.
Al seu torn, la paraula Mindfulness té origen a la paraula sati, del pali, idioma original del budisme.
Que ningú no s’espanti per això i pensi que Mindfulness és doncs una religió o un nou dogma. Sí que és una adaptació de la filosofia budista, o en tot cas, de la seva essència quant a una manera d’enfocar i encarar les circumstàncies de la vida.
Igual que a occident es fa sovint referència, en molts camps, als filòsofs grecs i no per això se’ls vincula al politeisme de l’època, de la mateixa manera Mindfulness pren dels ensenyaments del budisme deixant de banda els rituals religiosos.
Així Mindfulness és utilitzat des de pràctica de relaxació -ús erroni al meu entendre- fins a mitjà per a la introspecció i l’autoconeixement, és a dir, tot un viatge interior.
Mindfulness no són tècniques de relaxació
Dic això perquè hi ha qui l’utilitza o recomana amb aquesta finalitat i en realitat aquest no és el propòsit i fins i tot pot, a l’inici o en certs moments, posar en evidència el nerviosisme, la intranquil·litat o l’ansietat que la persona porti per dins.
Vegem com opera això del Mindfulness.
Una de les pràctiques més recorregudes és la de focalitzar l’atenció, la qual cosa pot induir a una certa o gran relaxació. Això vol dir que en lloc de tenir el cap pensant, remugant, processant, diversos assumptes alhora relacionats amb el present, el passat o el futur, aconseguim enfocar l’atenció just en què ens ocupa aquí ara en aquest moment… i això, uf!, sol ser un bàlsam per a l’enrenou mental que carreguem al cervell.
Amb això i tot de vegades, en fer aquesta pràctica d’enfocament, ens topem amb allò que necessita ser atès, generalment de forma eminent. Pot ser un assumpte emocional relacionat amb pèrdua, dolor, incertesa, temor, frustració, o qualsevol cosa que mobilitza el nostre interior i fins i tot ens trontolla.
En aquests moments, hi ha qui decideix deixar de practicar perquè arriba a la conclusió que Mindfulness no és per a ella o per a ell. Quin error! Precisament Mindfulness ens permet desenvolupar la fermesa per afrontar les circumstàncies i transitar-les sense que ens esfondrin o arrosseguin al fons i si es donés el cas, ens ajuda a recuperar-nos abans. A més, quan es tracta d’assumptes interns, la pràctica ens facilita buidar i actualitzar els continguts emmagatzemats, cosa que el converteix en un recurs molt valuós.
Comencem pel principi de la pràctica de Mindfulness
L’exercici formal més usual és centrar l’atenció en la respiració o en una sensació corporal amb el propòsit d’entrenar-se a deixar d’alimentar la divagació, la dispersió, els pensaments obsessius o del tipus que siguin, bucles emocionals. No per tal de negar la seva existència -de nou una mala praxi de Mindfulness- sinó amb l’objectiu de no fer créixer històries, fantasies i vivències que ens absenten i resten presència, ens abdueixen o arrosseguen a experiències alienes a l’aquí-ara.
Pot ser que la divagació tingui el seu atractiu quan el moment present no resulti agradable i recordar o imaginar alguna cosa grata ens generi un alleujament. Ningú ha dit que sigui incorrecte, del que es tracta és de ser conscient si això es fa per evadir una realitat que no ve de gust afrontar o si es tria “escapar” per una estona per evitar quelcom desagradable o dolorós, sabent què és allò real relacionat amb el moment present i què és allò creat a l’espai de la imaginació.
Mindfulness ens fa lliures, lliures d’escollir, fins i tot triar ser-hi present o somiant, si bé a més es practica, menys es vol estar donant voltes per “allà”. Aquesta és la meva experiència!
Reduir Mindfulness a la focalització de l’atenció és com reduir l’univers a l’existència de la terra
Potser és molt comparar Mindfulness amb la infinitud de l’univers però és cert que avui dia s’aplica com qui es pren un comprimit per treure’s el mal de cap quan en realitat ens obre tot un camí i un món per recórrer.
Per començar, ja va bé la difusió d’aquest model com una mena de remei per ser persones felices però si volem, des d’aquesta llibertat a què he fet esment, ens descobreix una via a la introspecció i l’auto coneixement, juntament amb la autoregulació, estats de comprensió, desenvolupament de discerniment, saviesa, empatia (compassió). Encara que l’inici sigui aturar la ment, o poder sortir o mig sortir del remolí mental/emocional i per a algunes persones sigui més que suficient.
Per aquí es comença… després, potser es vulgui més, aprofundir més, veure més, saber-ne més.
Benvinguda/Benvingut a l’atenció plena, l’atenció desperta!
Mª Rosa Parés Giralt
