Dolor emocional: el primer pas és identificar-lo
Sabem què és dolor emocional? Sabem distingir el malestar emocional d’altres molèsties que tinguem? Sabem notar-ho, sentir-ho, palpar-ho, veure’l?
Personalment, crec que requereix aguditzar l’oïda, aquella oïda que escolta el que passa dins, allò que es mou allà a l’espai intern, sense tapar-ho ni explicar-se coses sobre això ni intentar modificar-lo, canviar-lo o que no hi sigui.
Dolor emocional és això que sento -en el meu cas- quan experimento una mena d’angoixa darrere de la qual, mirant més a fons, apareix. El motiu pot ser una mica nimi, poc rellevant, però prou ressort perquè es mobilitzi.
M’explico… sóc persona que a nivell emocional tinc (o tenia) gran moviment, vaja, propicia a enganxar-me o quedar-me enganxada (el que es coneix com a “ratllada”) per poca cosa de vegades. T’ocorre o t’ha passat una cosa semblant? Hi ha a qui li passa a nivell d’idees i pensaments que no es pot aturar o treure’ls de sobre, a mi em passa en l’aspecte emocional… probablement molts dels que es “ratllen” a nivell mental, o estan rígids, bloquejats a nivell corporal, també pateixin dolor emocional.
Negar el dolor emocional és mal remei
Em sembla que el pitjor que es pot fer amb aquest tema és no veure’l com és, posar-hi etiquetes a sobre, frases inspiradores o frases derrotistes. El dolor emocional és el que és, punt!
Continuo explicant-me… amb el pas del temps (anys) bolcada en l’auto observació i el treball personal, constato que quan miro el dolor com qui mira una realitat aclaparadora, doncs això, entro en contacte amb una de les meves realitats més veritable i profunda. Això de profunda és perquè fa mal, no perquè sigui una cosa transcendental, mística o existencial, no.
Fa mal com en fa quan es té un tall, és desagradable (llevat que un s’hi faci addicte i fins i tot li agafi gustet que hi ha qui s’envicia, cosa que trobo desaconsellable).
Així i tot, quan ho noto, quan sé que hi és i fixo la meva mirada, la meva atenció i la meva energia en aquest dolor emocional, sento que estic en contacte genuí amb mi, que atenent de veritat això, em sano! Que quan l’abraço tal com és, com qui abraça un nen petit desolat, alguna cosa passa a dins, alguna cosa canvia, alguna cosa s’afluixa.
Per tant, no m’interessa escapar del dolor emocional fugint tota la vida d’ell i de la incomoditat que genera sinó que decideixo, en un acte de valentia, mirar-lo i abraçar-lo amb el màxim afecte possible. No sé cap altre camí que veritablement sani, de fet no crec que existeixi.
Mª Rosa Parés Giralt
