Jo és que soc molt sincera, molt sincer
Ho has escoltat o ho has dit alguna vegada?
Sembla que ser sincer és una cosa que es premia, és cosa de valents, de persones de qui «et pots fiar» o de gent amb les coses molt clares… Però has pensat mai des d’on mostres o et mostren sinceritat?
Perquè està molt bé la franquesa, és clar, més si és un ingredient escàs i les interrelacions es basen en un intercanvi de fórmules fetes poc genuïnes o honestes. Una mica de claredat, de sinceritat, segur que va bé.
Ara bé, quan la sinceritat és un buidatge de frustració, ràbia, expectativa o exigència, per exemple, ia més es fa ostentació de ser sincera/sincer, crec que ens estem deixant una cosa igual o més important, i és fer-se càrrec del “paquet” que colem amb la nostra sinceritat.
Compte al paquet personal que acompanya la manifestació de sinceritat
Potser val més saber què hi pensa algú encara que les seves declaracions no siguin gaire respectuoses, acords, equilibrades o constructives. Bé, almenys ens assabentem de l’opinió que li mereixem, per exemple. Però d’aquí a que la seva declaració sigui raonable, hi pot haver una gran diferència.
Moltes vegades les persones som sinceres quan no podem més, quan explotem, quan se’ns creuen els cables, quan ens sentim impacients, cansades, vulnerables, quan les coses no encaixen amb el que desitgem, quan passa alguna cosa que ens fa saltar, i aquí, en nom de la sinceritat, deixem anar el que vingui. I això, tinc els meus dubtes que es pugui anomenar sinceritat.
En aquest cas, més valdria parlar en primera persona del singular prenent la responsabilitat del propi sentir per descriure, posar veu i nom a la pròpia experiència. El que es coneix com a autoresponsabilitat. Deixa igualment entreveure en què està el nostre interlocutor o en què estem si som nosaltres els que ens estem manifestant, sense fer ostentació de sinceritat.
La sinceritat és una altra cosa
La sinceritat no és allò que algú diu sobre algú, per exemple, com si fos veritat. Potser ho és parcialment.
Em temo que la sinceritat es tenyeix o vesteix de l’ego del seu portador i que segons aquest ego prengui més o menys poder, més o menys espai, segons el grau d’ignorància o de consciència, la sinceritat es pot convertir en una arma esmolada que pot malmetre i molt. I quedar-se tan a gust qui haestar sincera, sincer, sense adonar-se ni tan sols de la càrrega que ha ficat.
És complex ser humà, és complexa la sinceritat. La tractem com una cosa banal, com un mitjà per apuntar-nos un tant, atorgar-nos un mèrit especial, creure’ns millors o superiors.
Crec que la sinceritat, perquè sigui constructiva, ha de ser una qualitat d’una ment cultivada, o dit altrament, d’un ego polit.
Mentrestant, anar cuidant el propi pensament, la pròpia manera de veure el món i els altres individus, anar sent conscient i responsable del propi sentir, del propi buit, malestar, contrarietat, de la pròpia necessitat, de les pròpies limitacions, crec que això sí que és un acte d’autosinceritat.
Mª Rosa Parés Giralt
