La nostra part fràgil
Segurament t’has adonat que les persones tenim, conscient o inconscientment, una part fràgil, vulnerable, davant la qual ens podem sentir exposades, com nues o com si la nostra vida corregués perill perquè ens poguessin fer mal.
Moltes vegades, aquesta part fràgil té a veure amb les experiències viscudes a la nostra infància i adolescència, períodes de la vida en els quals, per la immaduresa i la dependència cap a altres que significa aquesta època, no tenim ni els mitjans ni els recursos per construir-nos com a éssers complets amb tot el que necessitem a nivell intern, depenem completament del que rebem d’altres persones.
Fins i tot d’adultes, moltes persones seguim funcionant en certa manera com a pidolaires d’allò que necessitàvem i no rebem. Es diu que tots els individus tenim ferides emocionals.
Per això, és vital, un cop arribem a l’edat adulta i tenim la supervivència física coberta (el que cal per subsistir sense precarietats), girar la mirada cap a les nostres parts trencades, les que es van doldre, es van trencar, pel camí, i no per regodejar-s’hi ni reforçar el malestar sinó per establir ponts cap a l’equilibri i la evolució.
Què passa si no miro cap a aquest dolor i no me n’ocupo?
Res especial, només que alguna cosa no va bé allà dins, a la nostra psique, a la nostra ment, al nostre cor, al nostre cos. Podem continuar vivint, o millor dit sobrevivint, com si res passés, arrossegant-nos, fent-nos persones addictes a substàncies, lleure, objectes, sexe, feina, el que sigui per tal d’agafar-nos a alguna cosa que ens faci sentir una mica segures, una mica reconfortades, aferrant-nos a això com si ens hi anés la vida!
Ens va la vida en les nostres conductes perjudicials cap a si i cap a altres persones, encara que sembli que res no passa un dia més, un any més. El malestar intern s’agreuja, alguna cosa crida a dins i volem callar-lo d’alguna manera, en un intent desesperat per allunyar alguna cosa que portem a dins a la nostra medul·la.
Al final, si no mirem, ens passa factura. Ens passa factura a la salut en tots els seus aspectes, mental, emocional, físic, social, relacional, professional… Tot i que seguim fent-nos creure que no passa res, que ha de ser cosa de l’edat, del món que està molt boig, de la pressió que fan altres persones sobre una i un, de les exigències d’estar viva i viu, de qualsevol cosa que justifiqui que aquest dolor, aquest mal.
Mirar la nostra part fràgil ens sana
Sí, mirar cap a ella, ocupar-nos, escoltar el que s’hi cou, abraçar-la, donar-li amor, fer-nos càrrec, cobrir les seves necessitats i mancances, donar-li espai a la vida actual, això és certament un camí de sanació.
Entengueu sanació com prendre el que hi ha, calmar, netejar, actualitzar, pacificar, portar al present, integrar, aquesta part que se’ns va quedar com penjant, o penjada si es prefereix. Una part omple també de creativitat, curiositat, entusiasme, vitalitat, gosadia, tendresa, com no voler rescatar-la! Només cal ocupar-se d’aquesta cobertura de la ferida que va inhibir tot el bonic potencial que portem als nostres cossos, ments i cors.
Sanar no és difícil, és començar, és posar-se i prendre el compromís d’ocupar-se cada dia, cada moment que surti aquest crit o aquesta veueta interna del dolor viscut, emmagatzemat i gens oblidat. El cos no oblida el que ha viscut i més quan la nostra plenitud com a éssers humans hi anava.
Com faig això de curar
Hi ha vies, formes i eines per recuperar el contacte genuí amb la nostra part fràgil, tranquil·lament sense angoixes, sense pressions, amablement, no perquè diuen que cal fer-ho. Encara la teva part fràgil perquè d’una vegada vols ocupar-te’n, de tu, en realitat d’abraçar-te, d’estimar-te, de donar-te allò que el teu cor encara demana o crida.
No t’espantis per aquesta trobada amb el teu costat fràgil, vulnerable. És tan bonica la trobada que només en pot sortir una mica gratificant i important, diria que el més important i significatiu de la teva vida, sempre que com a persona adulta que ets vulguis acollir aquesta petita, aquest petit, que viu en tu.
Crec que no fer-ho és voler escapar a alguna cosa que ens persegueix allà on anem i omple qualsevol cosa que fem.
Mª Rosa Parés Giralt
