Què és ser allò que ets?
Fa pocs dies escoltava en una tertúlia d’un programa de televisió diverses persones que deien i coincidien a deixar ser cadascú el que és, sense ficar-se, sense interferir, sense voler canviar-lo…
A veu de sobte i de no tan aviat perquè és una cosa ja vella això de ser “una mateixa/un mateix”, sona com bé, com a alliberador, com si per dins alguna cosa digués “Doncs és clar!”, com si així hagués de ser i l’educació, cultura, experiències, etc., haurien desviat la persona a ser una altra cosa.
Cosa que em fa pensar que si en cas de no interferir i no “desviar” la persona de ser el que és, això garanteix que sigui genuïna i no estigui condicionada per un munt de coses que aparentment donen l’aire de ser naturals, espontànies, autèntiques.
Sí o sí som éssers condicionats
O el que és el mateix que preguntar-se: Vaig escollir jo en algun moment ser com sóc? Per mi està força clar que no, que de nadons no vam escollir ser més inquiets, tranquils o super actius, potser per a algú existeix l’opció (o creença) que abans de prendre vida en un cos seleccionem la personalitat, el temperament, les actituds, tendències, limitacions, predisposicions, etc. Més aviat sembla que tot això ve donat per la vida, les circumstàncies, el context, el karma o vivències acumulades, allò sistèmic, etc.
Personalment no em sembla que algú, sigui com sigui, hagi triat ser allò que és. Una altra cosa és que amb el pas dels anys hi hagi qui decideixi posar fil a l’agulla i dugui a terme accions per canviar en el sentit que sigui. D’entrada, però, som el resultat d’un munt de condicionants.
Per als qui creuen a l’Astrologia, influeix la posició dels astres en el moment del naixement i al llarg de la vida.
Des de la sistèmica, tot el bagatge dels avantpassats (fins a quatre generacions).
Segons la teoria de l’enllaç, com va ser aquest enllaç amb la figura materna (no recordo si també fa referència a la paterna) a la infància.
Des de l’Epigenètica, compta fins al que va menjar o no va menjar la nostra mare.
Des de la genètica, aquí també hi ha aquest paquet!
Des de l’entorn de criança, la situació de bonança o precarietat de la infància, l’educació rebuda o no rebuda, la cultura del lloc, i saber quants factors més, tot han estat inputs que ens han condicionat!
I ara li direm a algú que sigui el que és!!
Millor ser conscient dels condicionaments que intentar ser genuí
Contemplet aquest panorama de condicionaments, la meva conclusió és: “Millor em rendeixo, prenc consciència d’aquests aspectes que sí o sí que em constitueixen i provo de portar-los en la versió més lleugera, madura, profitosa, que pugui”. És clar que aquesta és la meva conclusió.
Voler creure que hi ha una mica de genuí en un cúmul enorme d’elements, em sembla una mica ingenu.
Barallar-me perquè sóc així o aixà, és clar que és batalla perduda.
Rendir-me i prendre de la manera més sàvia el que el camí m’ha anat posant, de manera que m’he anat construint, em sembla la millor opció. La que demana humilitat, renuncia (a l’ego), deixar la baralla, prendre, agrair i llençar pa’lante.
Això no és pensament hinduista
No pretenc caure en la descripció de la filosofia hinduista -o una part d’ella- que afirma que tot està predestinat.
Prefereixo veure’l com una interrelació entre totes les parts condicionant les unes a les altres, alhora que amb aquest marge de llibertat -o consciència- per actuar o no actuar allò que convingui, al marge del qual hi ha el desenvolupament personal, l’excel·lència, la teràpia, la meditació, etc., per aconseguir aquesta perspectiva, aquest discerniment.
Si a això últim l’anomenem deixar-se ser el que una/un és, com a rendició al bagatge que portem posat i al que anem adquirint amb el pas del temps, aleshores només dir.
Si deixar-se ser una mateixa/un mateix és remetre’s a la neurosi tan gran que podem portar a la nostra psique, a impulsos que responen més a càrregues passades poc o gens edificants, fins i tot traumàtiques, a la moda de l’època o del lloc on estiguem, oa qualsevol altre esdeveniment circumstancial, millor deixar-se de frases reveladores, mirar amb una mica més de panorà donar-li curs o no.
Mª Rosa Parés Giralt
