Com no barallar-me amb qui pensa diferent de mi o té una opinió que no comparteixo.
Recent, només molt recent, em vaig adonar que molt segurament puc romandre al cor, és a dir en connexió amb l’amor, l’afecte, l’amabilitat, desitjant el bé, encara que no coincideixi amb el criteri d’algú i fins i tot sentint-me molesta o dolguda.
Fins ara, m’ha passat més aviat el contrari. Davant la diferència, de més o menys rellevància, no han faltat ocasions en què s’han posat en marxa la crispació, l’actitud defensiva, l’argumentació compulsiva, la lluita, etc., allunyant-me més i més d’aquest espai i aquesta mirada amorosa, d’aquest pont de connexió amb mi, amb el que soc, amb qui tinc al davant, amb el seu ésser que vamés enllà de les seves idees i opinions.
Potser això de considerar la persona amb qui estic en oposició, com una existència més gran del que diu o fa, això m’agafa encara lluny. Però fer un petit esforç per quedar-me al cor, sí que ho puc fer.
Romandre al cor em dóna pau.
Segurament com a resultat de circumstàncies viscudes en aquests temps, pel reflex rebut d’altres persones, també per la pràctica de Meditació, Mindfulness i una mica de Metta (amor), suposo que entreveure aquesta direcció és una cosa que ocorre fruit d’un procés, una cosa que cau sola, que es col·loca al seu lloc.
Quan romanc enfocada al cor (amabilitat, fragilitat, vulnerabilitat, compassió…), no experimento tant trencament, esquinçament, menyspreu. Puc seguir sentint una certa pau mentre afronto la diferència, puc fins i tot mantenir fermament el meu punt de vista, el meu criteri, amb molta més calma.
Hi deu haver persones que ja ho facin així, per mi és un descobriment. Acostumada més aviat que té raó una persona o l’altra, que és l’opinió d’una sobre l’altra, que cal demostrar que alguna cosa és així, per estrany que pugui semblar, això m’agafa com a novetat. Beneïda novetat i tant de bo m’hi instal·li!
Per si ressona o inspira algú.
Mª Rosa Parés Giralt
