Provaré, no passa res, total és un experiment!
Així va ser com vaig plantejar realitzar una sessió de Risoteràpia en línia amb un grup d’antics alumnes, a veure com sortia i si això es podia fer d’aquesta manera.
El que em va cridar l’atenció de l’experiència, a part de la factibilitat de la proposta, va ser la sensació que vaig obtenir en fer-ho així, com un assaig “a veure què passa”, sense pressions que per força havia de sortir bé .
Que ningú pensi que com que era una prova, doncs ni vaig preparar cap cosa ni li vaig posar ganes. No, no va ser així, de fet fins i tot em vaig quedar afònica animant en veure que a algunes persones els costava deixar-se anar, em vaig implicar com acostumo a fer.
El que era diferent del tema era que no hi havia una autopressió prèvia, una autoexigència o exigència externa que hagués de sortir d’una manera determinada, o sigui, bé. Uf! Per fi estava fent alguna cosa amb la llibertat i la realitat de la vida mateixa que podia desembocar en qualsevol resultat, fins i tot el fracàs, i no era de témer!!
El que era diferent del tema era que no hi havia una autopressió prèvia, una autoexigència o exigència externa que hagués de sortir d’una manera determinada, o sigui, bé. Uf! Per fi estava fent alguna cosa amb la llibertat i la realitat de la vida mateixa que podia desembocar en qualsevol resultat, fins i tot el fracàs, i no era de témer!!
Em vaig adonar que tot a la vida és un acte d’assaig i error, per molt preparats que anem
Que bo si començo a fer-me a la idea d’aquesta veritat, a integrar-la, a anar als llocs i a les persones d’aquesta manera, fent el millor que estigui a la meva mà és clar, o el millor que decideixi, alhora que veient clar davant meu que tot, absolutament tot el que faci, és un assaig de laboratori exposat tant a l’èxit com a l’error.
Caminar així, amb aquesta actitud d’assaig-error, em condueix irremeiablement a l’aquí-ara, a saber que estic exposada a qualsevol realitat inexorable. Una cosa així com: “Sí, sí, jo ja ho porto tot preparat, ara que la vida digui”.
Encara i amb aquest bellíssim regal despertar, en el moment de finalitzar l’activitat que vaig facilitar, encara va treure el cap “No ho he fet prou bé” davant d’algun comentari d’alguna persona participant. Caramba! El que em costa de comprendre que això forma part d’aquest aquí-ara, d’aquest “error” si fos el cas, de l’expectativa o l’exigència de cadascú. Encara m’enxampo, quant em costa seguir desperta després d’haver despertat!!
Que aquesta evidència,
La vida és un continu assaig-error,
m’acompanyi per sempre, a mi i a qui ressoni això.
Potser doni espant anar així per la vida, sensació de buit, de muntanya russa, de no controlar absolutament res. Doncs és que crec així és més aviat, que no controlem res o poc.
D’altra banda, a mi em connecta amb relaxació, amb donar el màxim o el que elegeixo donar, i la resta saber que és cosa de l’univers, la vida, déu, o el que sigui que disposa.
Mª Rosa Parés Giralt
