El que es veu per fora, no és el que hi ha per dins
He trobat ideal l’equiparació entre una nou i l’ésser humà per reflectir que les persones som com aquest fruit mostrant per fora una imatge, aspectes, conductes, maneres d’expressar-nos, mentre que per dins, moltes vegades, la realitat és una altra.
Per fora imatge moderna, progre, clàssica, a la moda, antiquada, prima, gruixuda, agressiva, trista, positiva, entusiasta, espantada, desconfiada, tant se val com sigui si el que mana és el centre mateix de les entranyes, les experiències viscudes, la informació (ambient, educació, cultura) rebuda, el caràcter, les creences, els valors, i tot això que per fora sembla ser d’una manera que dins no és.
Dins potser hi ha confusió, incertesa, inseguretat, temor, dolor, que configuren fora una manera possiblement distant, aïllada, impulsiva, compulsiva, patida, esquerpa, massa segura… i potser a poca gent, incloent-hi la mateixa persona quan no és conscient, se li acudeix plantejar-se com anirà a dins.
El mateix si dins hi ha pau, calma, tranquil·litat, assossec, contentament, gratitud, voluntat, amor, que es mostren fora com algú zen, a estones una mica indiferent amb els esdeveniments, agraïda per allò de més simple, autoresponsable, ferma, empàtica, amorosa, atribuint tot això sovint a una raresa, el que sigui menys vincular-ho a la seva condició interna.
Allò extern està vinculat a allò intern
Així és, allò extern està estretament relacionat amb allò intern. Una conducta estereotipada, per exemple, es correspon amb uns paràmetres instal·lats dins, amb factors que comporta la persona, no apareix així del no-res i es posa en funcionament per si sola.
Els hàbits, l’estil de vida, els comportaments, això que és tan fàcil de jutjar, no és una cosa que va sola, és una cosa que arrenca des dels continguts i els programes (o manca d’ells) que porta cadascú. De manera general, el judici apareix ràpid (si més no, en el meu cas encara) sobre la manera de ser d’algú… si és agradable o desagradable, acceptable o inacceptable, etc. però què hi ha del món intern d’aquell algú?
Mira més enllà del que veus
Penso que aquesta frase, “Mira més enllà del que veus”, és aplicable a les impressions que tenim dels altres. No tant per experimentar empatia o compassió (o sí) sinó per estirar el contorn, el mapa, la imatge que ens construïm del món que ens envolta.
La nou em recorda això: una cosa és la capa externa o les capes externes, una altra cosa és el nucli. Per capa o capes entengui’s tot això que exhibim en harmonia o no amb allò de nuclear en cadascuna i cadascun.
Per a qui s’adona de les diferències entre les capes i el centre, és el moment d’iniciar el recorregut per assolir l’homogeneïtat entre fora i dins, dins i fora. És una decisió, un compromís fer aquest viatge o triar no fer res i voler tapar.
Desitjo que aquesta metàfora “Els humans som com nous” pugui servir per deixar de jutjar (tant) i per trobar les pròpies incongruències.
Mª Rosa Parés Giralt
