Primera premissa: Somriure és saludable
Cert, sembla que afirmen estudis científics…
En somriure de forma voluntària, al marge de si les coses a la vida ens van bé o no tan bé, això tindria un efecte en la resposta del nostre cervell que interpreta el gest del somriure com un senyal, que indica que no hi ha motiu per alarmar-se, ni perill eminent, que l’entorn és estable i segur.
Per molt que costi de creure, qualsevol gest, postura o moviment que realitzem, és informació que els nostres cervells processen. Així que si somriem a voluntat, en certa manera estem enganyant el cervell enviant-li un missatge que la situació és afable.
Segona premissa: Si somriem als altres, generem un impacte positiu
És clar, tenint en compte la premissa anterior no es pot esperar una altra cosa.
Quan la persona que tenim davant detecta el nostre somriure, ni que sigui inconscientment i per això recordem que el cervell processa contínuament quantitats enormes d’informació sensorial de la qual en som conscients el mínim dels mínims, això provoca que el seu cervell interpreti la nostra expressió facial de tal manera que ens vegi com a individus amb bones intencions, que venim en són de pau.
Tot plegat és un vell mecanisme de protecció biològic i inconscient amb què naixem i comencem des de ben aviat a interpretar les cares al nostre voltant.
Tercera premissa: Tenim llavors l’opció de somriure al lliure albir
Doncs sí, funcionalment només cal elevar les comissures dels llavis implicant uns quants músculs per esbossar un somriure, això és tot.
És un bon mètode per auto-animar-se, per entrar en una reunió, per rebre una persona amiga, per sortir de casa… Millor això que estar tot el temps amb les comissures dels llavis dibuixant una corba en el sentit invers al somriure, aleshores tenim la malaltia trucant a la porta en un plis.
Somriure ens fa bé, és clar. I molt més bé ocupar-nos del nostre cor.
Quarta premissa: Ocupa’t de les teves emocions i el somriure apareixerà sol
Equiliqua el quid de la qüestió, o és el mateix que dir, aquest és el nucli de l’assumpte a atallar.
Podem entrenar-nos a somriure com un mer gest saludable generant l’hàbit, encara que en realitat correspongui més a una intenció que a una realitat interna. Aquesta és una opció.
Una altra opció és ocupar-nos del cor, de les “seves coses”, d’aquelles emocions reiteratives, desbordades o cròniques, d’aquesta sensació d’absència, abandó o buit, de les estocades que va rebre i que encara continuen supurant, de la mancança experimentada, d’allò que fos que el va deixar “potes a dalt”.
Com sigui, de totes aquestes coses que fan que per dins ens sentim fràgils, vulnerables, com personetes petitetes.
Quan ens ocupem de debò, amb l’actitud i el procés d’abordament adequat, la calma i la pau s’instal·len a totes les cèl·lules, el somriure ve de tot el cos.
Aquesta és la meva constatació i direcció. Cap allà vaig, en això em lliuro i d’aquí ressorgeixo… amb un somriure serè que creix a mesura que em pacifico a dins.
Mª Rosa Parés Giralt
