L’actitud de compromís
Aquest cap de setmana passat, vam abordar en un grup de formació el tema interessant del compromís. Evidentment, cada persona tenia el seu propi concepte sobre què és l’actitud de compromís. Algunes persones coincidim, d’altres no.
Parlo com veig jo i em sembla que és aquesta actitud, aquesta predisposició per la qual em comprometo amb alguna cosa, amb algú.
Percebo el compromís com una decisió interna que faig des dels meus valors, el meu sentir i les meves accions. No és només una idea sobre alguna cosa que vaig o vull fer ja que si és així, això cau pel camí.
Quines parts intervenen en el compromís
En el compromís, s’involucra tota la meva persona, tant en allò cognitiu, emocional, corporal, com relacional. Des del cognitiu, sospeso això al que em comprometo; des de l’emocional, m’entrego; des del corporal, realitzo les accions que corresponguin; des del que és relacional, m’hi mantinc amb “això” amb el que m’he compromès.
Poso un simple exemple tal com és el cas ara mateix, escriure aquest article! Des del cognitiu, em recordo a mi mateix que convé mantenir viu el bloc de la web; des d’allò emocional, reviso si m’enfado per tenir aquesta “obligació” que no sempre em ve de gust (avui tranquil·la ia gust!); des del corporal, em sento distesa i estic teclejant per això!; des del relacional, m’agrada cuidar el bloc i veure créixer!
Potser hi ha qui s’estranyi que inclogui allò relacional en el compromís. El compromís és respecte a alguna cosa, a algú, per tant, hi ha relació amb aquesta cosa, aquest algú.
On falla el compromís
Seria bon assumpte veure a quin punt falla l’actitud de compromís. Una persona comentava aquest cap de setmana que si no hi ha plaer, no li interessa mantenir-lo. Això seria un tema de valors, per a aquesta persona el plaer és un valor fonamental.
Una altra persona comentava que encara i no reportant gran plaer, mantenia el seu compromís fins al final perquè això li donava satisfacció. És clar que actua segons un altre valor.
Constatant la tendència de totes dues persones, penso si en un cas el plaer a curt termini és important (recompensa immediata ?) i en l’altre cas, el gust o la plenitud d’arribar a una meta (recompensa a llarg termini ?). D’on vénen els valors que cadascú té? Del caràcter, de les experiències, del recorregut, de la maduresa… per a mi això és encara un misteri, que cadascú esculli el que escull des d’on l’escull.
En el cas duna altra persona del grup, comentava que es veu a si mateixa amb compromisos que li pesen. !Aquesta és una altra! Per què o fins on vull mantenir compromisos que no m’aporten, en què m’esgoto o dels que podria prescindir? És possible que aquí entri en joc el tema de creences, introjectes: “He de mantenir un compromís fins al final perquè si no…”.
Altres persones comentaven que els costava arribar a l’hora d’inici de la classe tot i poder arribar perfectament. Entraríem en aquest punt possiblement en el grau de motivació, mandra, inèrcia, trencant el que s’està fent per fer l’esforç de moure’s cap a això amb el que s’ha generat el compromís.
Per a una altra persona era un tema de manca de novetat i cansament. És cert, en el compromís a llarg termini, molt probablement desaparegui el factor sorpresa, l’impacte de la novetat, per passar a ser més una rutina. I també, molt probablement, hi hagi moments de cansament, fastigueig, desídia.
Pel que fa a mi, i havent experimentat això moltes vegades en les meves relacions de compromís, la meva tendència sol ser a tirar endavant tot i així. No abandono a no ser que sigui una cosa que realment no m’interessi per a res. És en aquest aspecte on la capacitat de compromís se’m fa més evident i la que m’ha portat a ser on estic al dia d’avui en allò privat i professional.
Aleshores, què és compromís?
Resumint, suposo que és difícil consensuar quin compromís és una única cosa.
Entén-ho cadascú com ho entengui, sí que em queda clar que ens portarà fins al lloc corresponent a la nostra manera de viure-ho.
Mª Rosa Parés Giralt
