L’autoengany de la queixa
Pujo al tren, sento parlar, em fixo en el discurs, moltes vegades es tracta de queixa llarga i perllongada que dura al llarg del viatge.
A la botiga, quan dono formació, en reunions, en família… trobo ments obcecades amb el que no va bé (o directament, amb el que va malament), amb la manera de ser o actuar de fulanita o fulanito, amb allò que algú va fer o li va fer, amb allò que no li agrada, amb allò lleig, amb allò molest i amb allò que no és com vol que sigui.
És com si la ment humana s’encantés -això sembla- amb allò “defectuós”, com si s’hi quedés atrapada, com si fins i tot provoqués una certa satisfacció atacar, criticar o malparlar sobre això, com si es “guanyés” alguna cosa amb aquest tipus d’actitud.
Estaria bé elevar una mica el nivell de consciència per adonar-se del que passa amb la queixa i la crítica cròniques que preparen l’organisme abocant al torrent sanguini hormones com a noradrenalina, cortisol, adrenalina, per atacar o fugir amb el propòsit de defensar l’existència. La diferència és que qui es queixa, en realitat no atacarà o fugirà de la causa de la seva queixa sinó que es queda com un disc ratllat desgastant-se i generant alhora un ambient tòxic al seu voltant.
Com acostumo a comentar sobre el tema als qui prenen aquesta actitud: queixa’t a qui hagis de queixar-te, pel motiu que correspongui, amb la intensitat pertinent, de la manera més efectiva possible. Si necessites posar una reclamació, fes-ho! Si necessites recollir signatures, recull-les. Si necessites crear una plataforma, crea-la.
Instal·lar-se a la queixa com a estil de comunicació o amb la fantasia que així canvia alguna cosa, és entrar en un bucle i un vici de difícil terme.
Es pot entendre la necessitat de desfogar-se a través del lament i la protesta, d’acord. Una estona, d’acord. Cada dia, no val! Dia rere dia, any rere any, millor fer-ho revisar!
Com s’ha de deixar l’hàbit de la queixa?
Sortir d’aquest hàbit -perquè finalment es converteix en hàbit- requereix escoltar-se en parlar, tant en el monòleg intern com en adreçar-se als altres, per detectar aquestes pautes repetitives de descontentament que no tenen a veure amb el moment, la situació o la persona o persones amb què estiguem. És a dir, constatar quan ens queixem i si escau.
Després, fer revisió d’això que molesta tant, d’això que és motiu de descontentament, per veure quina és la font real, ocupar-nos-en i així començar a deixar el costum de la queixa i la protesta i deixar de crear climes negatius i perniciosos. El “treball” és aquest, voler fer-se càrrec realment de la causa que alimenta el gemec, prenent les decisions oportunes, bé sigui fent una acció, reflexionant, meditant, fent teràpia…
O simplement entrenar-se a modificar els continguts que es comuniquen per passar a expressar-ne d’altres diferents com tot el que sí que funciona, sí que està bé, sí que és grat, sí que és satisfactori. No per deixar de veure el que falla, sinó per ocupar-se’n realment alhora que alimentar-se i alimentar amb actituds constructives.
O encara més fàcil, contenir l’impuls de la queixa, respirar, parar, callar.
Pel bé i pel bé de l’entorn.
Mª Rosa Parés Giralt
