Descobrir la causa darrere del malestar personal
Tot just fa deu dies, iniciava un intensiu de formació. En una de les explicacions, algú va preguntar alguna cosa a la que vaig respondre: «No rebutgem les persones per ser com són sinó que pel que no ens agrada, és per això que les rebutgem. Qui està en amor, per exemple, no rebutja, posa límits si cal però no emet rebuig. »
Aquestes paraules, aquesta comprensió, va sortir així en respondre, no m’ho havia qüestionat a la vida (és el gran aprenentatge que passa de vegades quan s’ensenya!). Em va ser útil, molt, molt útil per arribar posteriorment a una conclusió brutal (insight).
Es tractava d’un grup de formació, amb diversos perfils i maneres de ser i actuar. Hi va haver un parell de perfils amb els que no em vaig arribar a entendre, amb els que no vaig arribar a fluir, que vaig gestionar de la millor manera possible i per als que la meva pròpia autogestió ballava (un tango o una cosa així)… no veia què passava exactament de la meva pell cap a dins, res de nou per altra banda ja que la situació en què estava atrapada, ratllada, em resultava familiar.
La importància d’auto qüestionar-se
Cap al final del curs, llavors em vaig adonar, em vaig adonar que no havia estat conscient del meu desig/la meva necessitat, generant varietat de “símptomes” (distància, incomoditat, tensió, enuig), preguntant-me allò típic que es pregunta a la gestalt «A mi què m’està passant?», o «Què estic projectant?», o coses així, quan en realitat no havia vist el meu desig/la meva necessitat.
El meu desig era treballar cap a dins, era prendre contacte amb el que hi ha a l’interior, era donar-li espai, era deixar-lo estar, era descobrir-se, prendre’l (en la mesura del possible), donar-li veu, actualitzar-lo… aquesta és la direcció en què jo volia i vull donar aquesta formació i en no veure’l, en no fer-me càrrec, en no ser conscient plenament de la meva orientació. Com si tingués alguna cosa a veure amb aquest malestar que vaig experimentar.
Em vaig adonar que si m’ocupo del meu desig/la meva necessitat, el “símptoma” desapareix i el perfil de persona amb què pot sorgir el caos deixa de ser en bona part un generador de malestar personal. Per descomptat, respectant allò que l’altra persona vol i fins on vol anar, i per descomptat també, sent explícita en la direcció de les propostes que faig.
A partir d’aquell moment llum que vaig viure, aquests darrers dies estic entrenant-me a posar l’atenció a la font del “símptoma” per ocupar-me del que vull/necessito!
Comparteixo aquí aquest que considero un gran insight.
Mª Rosa Parés Giralt
