Auto-agressió a través de la ment
Diu el diccionari que una malaltia autoimmune és aquellacausada pel sistema immunitari que ataca les cèl·lules del propi organisme convertint-se en el seu agressor. És curiós perquè em va semblar que l’anomenada ment, moltes vegades, funciona de la mateixa manera.
La ment, com a òrgan a disposició d’un sistema major, és a dir, la funció del qual és -se suposa- estar al servei d’un cos i una ànima, moltes vegades sembla la propietària (dient-ho així sense posar cap adjectiu pejoratiu), fent el que li dóna la gana… aquesta és la meva percepció, semblant-me perfectament comparable a una malaltia autoimmune.
Aquesta ment meravellosa (com el títol de la pel·lícula), amb aquest grandíssim poder que té, ens controla a molts amb tota mena d’idees “negatives” i “positives”, d’imaginacions, creences, capricis, al·lucinacions…
En lloc d’utilitzar-la amb el poder de decisió, amb la voluntat, amb la intel·ligència organísmica, amb la intuïció, amb la consciència, a alguns ens utilitza i ens manipula com a titelles, la qual cosa no deixa de sorprendre’m.
Consciència per gestionar la bogeria de la ment
No m’imagino un cor bombant a la seva bola o bombant ara sí i ara no, un pulmons absorbint i expulsant aire si els ve de gust i sinó no, uns ronyons filtrant l’orina a tota pastilla o amb una lentitud exacerbada… aquestes parts, en principi, funcionen correctament i al servei d’un tot que és el cos permetent la vida i la salut. Caramba! La ment és capaç d’imaginar fins i tot suïcidis, homicidis i tota mena d’agressions al marge del perjudici que puguin provocar aquests pensaments!
Em pregunto jo, serà l’entorn on visc tan poc natural que l’excita portant-la a un estat de gairebé bogeria o de bogeria?, un condicionament biològic?, vivències passades?, sistèmic? A saber!
El que sigui i com sigui em porta a la reflexió, a seguir veient la ment com un òrgan aparentment sense capità o capitana que marqui el rumb… aleshores, COMPRENC que la feina és posar l’atenció i donar PRESÈNCIA a aquesta PART que dóna direcció i sentit com a la resta del cos, més que entossudir-me que la ment no funcioni com funciona… simplement, està fora de lloc, com si s’hagués dislocat.
Mª Rosa Parés
