L’hostilitat com a actitud apresa i l’elecció com a alternativa
Em sembla que he mamat des de petita aquesta hostilitat, en menor o major grau, que surt a dojo contra algú o contra varis quan no és o no són com un vol, espera, desitja que sigui o siguin.
Sí, aquesta hostilitat que pot passar per un simple pensament despectiu o de menyspreu, a un judici pejoratiu intern o verbalitzat, expressions grolleres, insults, discussions, baralles…
El més usual és que no tothom ens caigui bé, ens agradi, ens complagui i tinguem idees afins, busquem les mateixes coses, lluitem per la mateixa causa, etc. Més aviat anem topant, veient, escoltant, la manera de ser i fer d’altres persones que difereix molt de la nostra.
Davant aquest fet, és corrent acabar amb la sensació de decepció, frustració, enuig, rebuig… (a algú li sona?) Bé, doncs he comprès que és tan fàcil com adonar-me que una determinada persona o grup de persones potser no m’agradi per la seva “ona”, els seus interessos, la seva conducta o el motiu que sigui, i sent-ne conscient i NO AFEGIR res més, és a dir, ni idees com “Són unes tal i quina”, “Què s’han pensat? , aleshores la tendència a l’hostilitat disminueix o desapareix.
Dit d’una altra manera, si alguna cosa, algú o varis individus no m’agraden, només he de fer-me mitja volta tan aviat com pugui i marxar, i en tot cas si no puc sortir de la situació, ocupar-me més a construir allò que vull que a destruir allò que no vull que suposa una grandíssima pèrdua d’energia i de salut física-mental-emocional.
Encara que pugui canviar molt poc o gens el que sigui amb el que discrepo, sí que puc ocupar-me a no perdre o perdre el mínim possible la meva pau personal, tot un art!
Mª Rosa Parés Giralt
