El mecanisme del desig
Soc de les que, força vegades, per seguir un desig m’he complicat l’existència.
Recentment vaig sentir algú parlar sobre el desig des del vessant budista. Després, em vaig preguntar, què alimenta el desig, què el genera? La resposta que em va sorgir, és la ment… suposo que perquè ja ho havia sentit, només que aquesta vegada se’m va fer més evident.
Vaig començar a comprendre que TENIR GANES d’alguna cosa, d’algú, d’una situació, d’una cosa, d’un objecte, és una resposta que apareix naturalment en la interacció amb el món i amb els altres. Es donen moments, coses, llocs, que resulten desitjables per al cos, la ment i l’emoció o per a algun dels tres, com si entrés gana d’això. Fins aquí bé amb les GANES.
Després, es posa en marxa el DESIG, aliat de la ment, a través de la qual començo a imaginar com de fantàstic serà això, com ha de ser bo, que no em puc aguantar d’estar sense això, que sense això no puc viure, que això em falta… i mil i un pensaments més sobre una resposta corporal que va sorgir com GANES, com a gana, simplement.
Per tant, em sembla entendre que les GANES SÓN CORPORALS, físiques, mentre el DESIG ÉS MENTAL.
Puc tenir ganes d’alguna cosa, per exemple, de menjar-me un pastís de xocolata. Pot dirigir-me a una botiga, comprar-lo, menjar-lo i saciar les ganes, o puc decidir no satisfer aquestes ganes, cosa que requereix un art especial que és no alimentar la sensació de ganes amb tota una sèrie d’imatges, pensaments, fantasies…
De vegades, segons de què es tracti, aquesta segona part de les ganes pot resultar difícil, és a dir, mantenir-me en la possibilitat de no satisfer-les.
Mindfulness/Atenció plena per discernir entre ganes i desig
Entenc també que per a aquest treball de no ampliar les ganes fins a convertir-les en desig imparable, necessito l’actitud de meditació, de “mindfulness”, de no implicació (o la mínima possible), de respirar les ganes sense afegir res més, cosa que es sol conèixer com “No posar més llenya al foc”.
Si ho aconsegueixo, llavors no he de bregar amb el desig, amb si ho faig o no ho faig, si vaig o no vaig, si m’ho menjo o no m’ho menjo. Més aviat tinc -o tindria- l’espai de triar què fer amb les meves ganes.
Diferent és la NECESSITAT, que si no es compleix pot perillar la integritat de l’existència. Necessitat de menjar, de beure, de tenir un cert confort per al benestar personal general. I és clar, la línia entre NECESSITAT, GANES i DESIG pot ser tan fina en certs punts que pot costar diferenciar si realment es tracta d’una necessitat o són més aviat ganes o ja s’haconstruït el desig.
Com sigui, crec que entrenar-se a estar en les ganes sense sumar-les res (o poc), cosa que es coneix com sostenir, atorga mestratge, major serenitat i menys reactivitat.
Mª Rosa Parés Giralt
