Cal buidar-se primer per prendre alguna cosa nova. Les persones anem plenes dinformació, teories, conclusions, conviccions, etc. i volem aprendre (o controlar) el que és nou sense fer espai per fer-ho.
Potser has sentit el conte sobre algú que va a visitar un mestre a la recerca del coneixement últim, un més que acumular al costat del seu extens currículum d’informació emmagatzemada.
El que el mestre li mostra és digne d’integrar a la vida de qualsevol, especialment quan treu el cap la creença (ego) i exhibició de com se sap molt.
Em dedico a facilitar models teòrics, recursos i pràctiques per a l’autoconeixement i el desenvolupament personal i la seva aplicació en el camp professional, i dono, no poques vegades, amb persones que porten les seves tasses més que plenes en què entra poc o res tal com fa veure el mestre al visitant.
He vist persones que intervenen com si fos l’oportunitat de mostrar la cartera de coneixements adquirits. Potser busquen reconeixement, admiració, sentir-se vives, demostrar que estan per sobre (ego inflat) del mestre.
Algunes es remouen amb allò que escolten perquè els confronta amb els seus models habituals sense qüestionar si aquests models potser ja no són útils. Més aviat semblen voler tirar avall allò nou (o no tan nou) que estan escoltant, una vegada i una altra (molt pesat per cert per a la persona docent).
Hi ha tanta por a plantejar-se si la manera habitual de funcionar és errònia que l’explicació que més em quadra és perquè això toca la idea d’identitat (ego) que cadascú s’ha construït sobre si. La creença implícita darrere aquesta conducta és una cosa així com «Si la manera que tinc de pensar, fer, relacionar-me, no és adequada, qui soc jo?!!» O sigui, que hi ha una identificació amb el personatge (ego) i vagi jo a dir alguna cosa que a la persona li fa saltar l’alarma que l’estan atacant. O sigui, que hi ha una identificació amb el personatge (ego) i vagi jo a dir alguna cosa que a la persona li fa saltar l’alarma que l’estan atacant.
Una altra raó per carregar-se els nous (o no tan nous) models que s’exposen és la gran mandra a canviar. Perquè sí, pot ser duret i cansat posar-se a canviar hàbits, patrons, costums, «com s’ha fet tota la vida».
I és que la biologia sembla no posar-ho fàcil amb el seu mecanisme de gastar la mínima energia possible, fins i tot per a això encara que passi factura a la salut mental i emocional.
Segur que hi haurà altres raons per arribar a una aula amb la tassa plena. De fet m’he adonat que jo també ho he fet en altres temps i també vaig ser pesada per als meus formadors.
Avui dia m’adono que és una de les millors actituds, anar amb la tassa buida per la vida per deixar-se impregnar del que passa en el moment, deixar-se sorprendre, deixar-se omplir.
Escoltar i rebre un plantejament, un model, una hipòtesi, una teoria, obrir-se a això, no vol dir que es deixarà de ser allò que s’és, que hi hagi una conversió immediata a això, ni tampoc que allò de conegut hagi de desaparèixer. A més, si alguna cosa no interessa sempre s’està a temps de tornar a buidar la tassa!!
