Seguiré sent humana encara que estigui il·luminada!
Sembla que hi ha una idea generalitzada que les persones o som miserables, mediocres, humanes, o som déus. Com si una cosa no fos viable amb l’altra, o ets un ésser corrent o ets un ésser il·luminat.
Per molt de temps he considerat aquesta creença veritable. Pel que fa als meus terapeutes, els veia incongruents quan a l’aula o en sessió privada treballaven sobre el desenvolupament de recursos i en la quotidianitat mostraven defectes.
Em passava per exemple amb una persona constel·ladora (per a qui no sàpiga sobre el tema, és un enfocament orientat a l’amor en el seu sublim sentit) que en les pauses sortia al carrer a fumar, la qual cosa em grinyolava perquè no ho veia com un acte amorós precisament.
Amb el temps també he sabut -per mitjà de xafarderies que corren entre terapeutes- d’assumptes de sexe d’alguns professionals i altres neures (obsessions) de varis d’ells. Aquestes coses, quan vaig començar a formar-me i fer el meu propi procés personal, em xocaven!
Després, amb el temps, he entès que els éssers humans som éssers humans per sempre, des que naixem fins que morim. Fins i tot els anomenats mestres espirituals dels qui també he conegut xafarderies.
Eps! No val tot per molt terapeuta/mestre que sigui algú
Això no vol dir, per a mi, que tot s’hi val i que la persona terapeuta/mestra pot fer qualsevol cosa i queda justificada, no! Això seria ingenuïtat, indulgència, irresponsabilitat, o coses així.
Ser humà i estar currat (com es diu popularment de les persones que fan camí interior) no són dues coses diferents que s’anteposen l’una a l’altra, són àrees diferents que ens configuren als individus.
És com tenir tot el ventall de colors, totes les possibilitats, totes les opcions, totes les habitacions disponibles (quanta llibertat, és la sensació que tinc en llegir aquest paràgraf!), i amb aquest treball interior que cadascú hagi fet, amb el nivell de consciència que cadascú hagi aconseguit, adonar-se’n quan està en una de les possibilitats que no li interessa.
A mi no em val «Soc així i t’aguantes». Em val conèixer els meus límits, les meves capacitats, els meus dons, les meves dificultats.
Em val saber el màxim possible sobre mi per no sorprendre’m quan s’engega qualsevol programa, patró, judici, ignorància, per no maquillar-lo i que sembli una altra cosa, per no fer veure que ho tinc tot controlat perquè soc terapeuta, per triar tornar a l’equilibri, al meu centre, reconeixent la meva terrenitat.
Consciència i Consciència
És a dir, avui dia, crec que totes les nostres opcions com a persones humanes no desapareixen per molt que ens acostem o estiguem en el món de les deesses i els déus. Tot el que hi ha és Consciència de quan entro en espai de coneixement, inspiració i saviesa, en zones velles, en mode bucle, en “coses” rares, en “coses” confuses…
Però ni tinc tot resolt ni estic completament desconnectada d’allò“diví”, “superior”.
Per això, segueixo enfadant-me, posant-me nerviosa, perdent-me… la diferència la posa la Consciència i la Voluntat de no seguir alimentant aquests circuits. A això li anomeno jo gestió!
Allò humà no em treu gens d’allò diví, allò diví no em treu gens d’allò humà.
Mª Rosa Parés Giralt
