A la trobada del punt G
Ahir vam finalitzar la formació en Risoteràpia Integrativa i un alumne, el darrer en fer la seva pràctica, va finalitzar la intervenció amb un escrit personal sobre la trobada amb el punt G.
A l’inici de la lectura, suposo que la majoria ens vam imaginar alguna cosa sobre aquest punt, hi va haver rialles i sospirs. Més endavant tot va canviar i ens va sorprendre.
Aquesta persona (com li agrada, parlar en femení fent referència a les persones) es va referir al punt G de GRATITUD i ens va explicar la seva experiència, amb detall i emoció.
Crec que a més d’una ens hi va deixar pensatives, per exemple a mi mateixa i més encara en tancar la formació amb la devolució de les (persones) participants.
G de gratitud!
Pràcticament totes elles van agrair l’experiència de la formació, allò que havien rebut, tot allò que s’emportaven que superava les seves expectatives, van mostrar afecte, emotivitat. Només alguna persona, dins de la seva devolució va fer algun breu comentari d’una cosa que no li havia agradat (per sort, seria estrany que tot fos perfecte!)
Curiosament, algú va fer referència a un incident del dia anterior que havia viscut com una agressió verbal i no va saber veure res més de les 80 hores de classe, els 8 dies complets de convivència, la dedicació i el lliurament per part de formadors, tota la informació que s’emportava, tot el que se li va dir, tota la intenció d’ajudar-la.
D’una banda em vaig enrecordar de mi mateixa com a participant en un tancament de taller d’una formació que vaig fer. Vaig fer una cosa semblant amb qui va ser el meu formador, supervisor i terapeuta, li vaig deixar anar un “moc”.
Després vaig recordar algunes altres persones d’altres edicions de la nostra formació que no és que fessin una devolució tan en negatiu ni de bon tros, sinó per la demanda de “Més”, “Volia més de tu”, una cosa així com “No n’hi va haver prou amb l’atenció que em vas donar”.
Ser un ésser demandant d’atenció
És així com he funcionat durant un bon tros de la meva existència. És això el que també identifico en algunes persones pel que deixen veure amb la seva actitud i les seves paraules.
Per a algunes es tracta més de demanda d’afecte, afecció, com si n’estiguessin mancats i ho esperen de la formadora. De vegades penso que potser transfereixen en la meva persona la relació amb la seva mare, l’absència, la carència, la dificultat o el conflicte que tenen o van tenir amb ella i que hi projecten.
Ho penso també pel meu propi funcionament en mode carència d’altres temps i en contrast, perquè quan em sento plena, satisfeta, completa, no espero que alimenti el meu interior ni la persona formadora ni pràcticament ningú. Això no vol dir que no hi pugui haver coses que no m’agradin o no comparteixi però no veig la formadora com “la dolenta” de la pel·lícula, és a dir, no la faig responsable del meu malestar.
Uf, quant m’ha costat arribar-hi!! I per descomptat que a estones puc tenir tendència cap a això, però eps! tornant a mi mateixa quan m’adono per ocupar-me de la meva carència.
De la necessitat a la carència
Arriba aquest punt on el món, els altres, no donen a la persona allò que necessita per ser un ésser complet, per sentir-se bé amb si mateixa. En realitat no és que el món no doni, és que la persona té un pou tan gran que no s’omple ni amb tot l’amor del món.
Espera que li vingui de fora això que no pot emplenar ningú, com si encara fos petita demanant i esperant que la mare, el pare o la persona de referència li digui que la vol, que és important, que val, que és gran, que és bonica.
Perquè és així com funcionem quan tenim aquesta ferida oberta, aquest dolor, aquest buit, esperant i demanant com a pidolaires, encara que siguem adultes, ens hàgim desenvolupat en els plànols social i material, tinguem la nostra pròpia família, etc. Pel que fa a la conducta, al camp emocional, seguim funcionant com a nenes petites necessitades.
La necessitat és real, on busquem cobrir-la és vital per satisfer-la o perquè es perpetuï en el temps.
Quan la carència es torna en contra
Quan algú busca que la seva gran manca d’afecte i autoestima sigui coberta per algú diferent de si mateixa, està perduda, literalment.
Quan algú encara retreu anys i anys després el que va viure, el que li va passar, el que li van fer, està perduda, literalment.
Quan algú no es fa càrrec de la ràbia, el dolor, la frustració, la indignació, està perduda, literalment.
Són persones que viuen compassades amb manifestacions tals que negativitat, queixa constant, baixa autoestima, baixa valoració de si i de les altres, dolor emocional, pena, insatisfacció, sensació de buit, inquietud, ansietat, angoixa, malaltia, conductes destructives, obsessions, addiccions, etc.
Sanar per dins
No hi ha formadora, no hi ha terapeuta, teràpia, tècnica, mestra, guru, ésser de llum, déu, truc, per treure el que pica per dins. Potser unes paraules calmen una estona, potser una tècnica enlluerni un temps, finalment el que hi ha dins treu el cap i toca atendre.
Les teràpies, els camins, les tècniques, són vehicles per caminar el camí que cal caminar cap a la salut emocional.
Finalitzo aquest escrit amb la cita «El món és un reflex del que som». Vinga, i aquesta altra, «El camí és cap a dins».
El meu consell per a tu: Estima’t, sana’t, de debò, sense trucs, travessa el teu desert interior, trobaràs pau i llum dins teu.
Gràcies Ander Pascualena per inspirar-me amb el punt G!
Mª Rosa Parés Giralt
