Per què no canviem encara que entenguem els nostres problemes i coneguem els nostres conflictes?
Recordo una classe que vaig rebre en què el neuròleg Héctor Grijalva explicava com, quan tenim un insight, el que es coneix també com a moment ah, és a dir una comprensió clara, profunda i evident sobre un assumpte, es modifica l’ARN (record que va esmentar ARN, no ADN) relatiu a la informació corresponent emmagatzemada a les neurones pertinents. És així que un record, una creença, una experiència traumàtica es modifica perquè té lloc un canvi en la morfologia de la neurona.
Es tractava d’una classe especial el títol de la qual era “Una neurona a la cadira calenta” (la “cadira calenta” és una tècnica de Teràpia Gestalt per abordar diversitat d’assumptes personals).
Avui hereprès aquesta explicació que em va sorprendre al seu moment. He comprés per què temes que he tractat unes quantes vegades en contextos terapèutics, que he treballat, revisat, dels quals en soc conscient, observo i respiro quan es detonen una vegada i una altra, segueixen aquí, formant part del paisatge de la meva existència. Me n’he adonat que si no hi ha canvi orgànic, físic, real, puc explicar una vegada i una altra el relat, donant les voltes que sigui a la història, des de diferents perspectives, que allò seguirà allà vigent, operatiu i actiu, fent falta només un detonador perquè el missatge químic sigui llançat al torrent de les neuroconnexions, la física compleixi la seva funció i la vivència emocional es reprodueixi de nou, com si no hagués passat el temps, com si allò estigués tan fresc, com si no hagués fet un recorregut terapèutic i contemplatiu.
No vull desmotivar ningú ni tampoc a mi mateixa, tot el camí fet fins aquí al llarg d’un munt d’anys m’ha aportat gran pacificació a l’entreteixit de les meves batalles internes. A mesura que segueixo el dia a dia amb els camins de la vida, és llavors que si més no ho espero, pam! es manifesta una ombra que creia liquidada o que no coneixia, com se sol dir popularment “Quan menys t’ho esperes, salta la llebre”.
Darrere anyets d’indagació, remoguda, actualització, assumpció (assumir), acceptació, bàsicament qualsevol moguda emocional que tinc, em resulta tremendament familiar. Tot i així, alguna d’aquestes mogudes, no les puc evitar per molt que en conec l’origen. I és que, per ara, la química, l’inconscient o no sé què exactament, mana, i ho fa fins que ocorre una COMPRENSIÓ TAN CLARA, PROFUNDA I ORGANÍSMICA que llavors sí que té lloc un canvi, en tot cas, més profund, més perdurable.
Suposo, des de l’explicació d’Héctor Grijalva, que és aleshores que es modifica el contingut a la cèl·lula. Per a altres models, el canvi es produeix en una altra banda. A mi m’és igual mentre tingui lloc aquesta metamorfosi tangible a la psique.
És possible desfer-se dels condicionaments?
Recordo que el meu terapeuta em deia que anar a teràpia era com treure bosses d’escombraries. Un altre exemple recorregut és anar traient capes de ceba. De vegades vull creure que ja vaig treure la darrera bossa o l’última capa, després descobreixo que encara queda…
Un altre símil que he sentit nomenar per un ponent en diverses xerrades és el del vel d’Isis.
De vegades recorro a la informació que he anat captant sobre l’evolució de les espècies i em dic que això de la ment i la seva complexitat ha de ser una qüestió evolutiva que potser en uns milers o milions d’anys més quedi resolta.
D’altra banda, la ciència parla de la possibilitat de desenvolupar noves sinapsis, nous programes, gràcies a la qualitat de neuroplasticitat del cervell. Això és genial, per això podem desenvolupar habilitats, fixar-nos metes i posar-nos ruta cap a elles, explicar-nos coses diferents davant de discursos derrotistes per obrir un nou solc, armar un guió intern diferent, etc.
Crec que en aquesta bona i enginyosa intenció de crear una nova realitat, de vegades o moltes vegades, hi ha qui s’oblida de la realitat interna que, vulgui o no, també comporta. I això pot ser la debacle per a la persona quan basa el seu propòsit de vida en una imatge construïda i aquesta falla, no se sosté al llarg del temps, cau, llavors pot ser costós remuntar.
Avui dia no estic en contra de les tasses amb frases positives inspiradores, de missatges d’ànim i empoderament, sempre considerant alhora la història de fons, cosa que significa tenir en compte que les memòries latents no s’esvaeixen. Pel que fa a això, ara com ara, contemplo dues probabilitats.
Una és que en no tirar de vells mecanismes aquests caiguin en desús, tal com un aparell podria acabar rovellat i impossibilitat de posar-lo en marxa, només que hi ha marques, és a dir condicionaments i memòries, que no per molt ignorar o no utilitzar deixen d’estar hàbils. Em ve la imatge d’un electrodomèstic de bona marca que dura i dura tota la vida pràcticament.
La segona probabilitat que contemplo és que a mesura que netejo, comprenc i amplio la visió (Vipassana), els vells condicionants es debiliten i acaben esfumant-se, de forma real. Això suposa per a mi una part en què he experimentat moments així, i una part d’intuïció-fe que em diu que això és -o gairebé segur pot ser- així, en definitiva tot un camí, el de més de 35 anys veient-me, donant-me compte, preguntant-me, qüestionant. No vaig allunyada dels termes en què molts parlen dels seus processos introspectius, de 30-40 anys i més.
Insisteixo que això no vol dir que no hi hagi res a fer. Significa “Posa’t les piles i comença (o continua) ja”. Significa que cada petit insigth suma al gran insight. Com escombrar la casa, cada escombrada és un espai net que apareix, després ja només queda mantenir la casa al dia.
Mª Rosa Parés Giralt
