Per què veiem amb mals ulls la frustració?
Frustrar-se no és en general una cosa agradable, això ja ho sabem. D’aquí al rebuig, a evitar la frustració com sigui, va un bon tros.
M’imagino que intervé la resistència a la renúncia, a sotmetre’s a que allò que es volia, que agradava, que s’anhelava, ja no estarà amb el consegüent fastigueig, neguit, buit, que pot comportar.
Només cal pensar en una criatura a qui se li nega alguna cosa que vol costi el que costi i la consegüent rebequeria que agafa. Les persones adultes que no han estat entrenades a transitar el procés de la frustració per familiaritzar-s’hi, comprendre que forma part de la vida i integrar-la, poden viure aquesta situació internament de manera molt semblant.
No es llencen a terra però es manifesten enrabiant-se, maleint, colpejant alguna cosa o aporrejant verbalment, per exemple.
La benedicció de deixar-se estar a la frustració
En una ocasió en una formació que estava rebent, la formadora va proposar un exercici per parelles que consistia que una persona immobilitzava l’altra que es volia moure. Va presentar l’exercici com a mitjà per explorar la frustració de no aconseguir allò que es volia.
Vaig descobrir que a més resistència exercia contra la situació, més m’angoixava, i no obstant, quan “em rendia” (entenguis correctament això de rendir-se) i em permetia frustrar-me i romandre en aquesta vivència, alguna cosa en mi s’afluixava i es relaxava. Aquest descobriment em va facilitar un canvi de mirada cap a la frustració i una comprensió que és bo deixar-me estar quan no és possible res més.
No em refereixo a situacions d’abusos i/o agressions on el que està en joc és la integritat i fins i tot la supervivència i lluny d’oferir la relaxació interna que comento. Així, faig referència a la frustració en situacions en què la integritat personal no està en risc.
Em frustro i ja està?
De vegades sí, de vegades no.
De vegades no hi ha res més a fer, com en una malaltia immobilitzant per exemple. Aleshores, per què continuar lluitant, lluitant, gastant energia? En aquest cas, frustrar-se facilita no passar-ho pitjor encara, estalviar energia, mantenir certa perspectiva, fins i tot potser tenir una idea genial.
De vegades la frustració només és un estadi transitori per passar després a l’acció.
En totes dues situacions, rendir-se a la realitat afavoreix passar l’experiència amb més fermesa i menys esgotament.
Per mi és un art encara adonar-se que les coses són com són i no em queda altra cosa que acceptar i de vegades frustrar-me quan això no és el que jo volia.
Crec que la dificultat a percebre la frustració com una resposta adaptativa igual que d’altres que tenim, ve a més de per la possible manca d’entrenament en la infància, per la tendència al “tot fàcil” i al “aconsegueix-ho ràpid i ja” de les societats anomenades desenvolupades.
Serveixi de reflexió i revisió a qui vulgui.
Mª Rosa Parés Giralt
