Posar límits als altres per cuidar-se
Soc de les persones que els ha costat posar límits, de vegades per por, d’altres per mandra, encara que en el meu autoengany em deia a mi mateix que jo era una persona pacífica i per això evitava els possibles conflictes que podia provocar posar límits.
Fa temps vaig aprendre que no és el mateix ser pacífic que tenir por o ser un covard, per això quan algú m’agredeix i no m’interessa, simplement ho ignoro a no ser que hagi de conviure o treballar amb aquesta persona, llavors em veig obligat a posar límits.
Si és algú que vull i s’excedeix amb mi, llavors li poso límits perquè em respecti. Jo sempre dic que l’assertivitat és “Em respecte i et respecto”, per tant com jo em respecto, et demano que em respectis.
Una altra cosa diferent és l’empatia. Empatia és sinònim d’acceptació de l’altre, només que acceptar l’altre no vol dir que aquest tingui dret a abusar de mi, és “T’accepto i et poso límits alhora”.
No és una cosa o l’altra, poden ser totes dues alhora. T’accepto (t’estimo) i alhora em cuido (de la teva ignorància o neurosi).
Posar límits és un acte d’amor, primer cap a mi mateix i segon cap a l’altra persona ja que quan li poso límits, en realitat l’estic ajudant que vegi la seva part agressiva, invasiva i irrespectuosa, per si vol fer alguna cosa amb això. Si no vol fer alguna cosa amb això, també és lliure, és lliure de ser avassalladora mentre que jo soc lliure de parar-la.
Quan poso límits, quan dic NO a un altre, m’estic dient SÍ a mi mateix.
José Manuel Torrres
