Com més confusió, més embolic intern
Hi va haver una vegada que em vaig adonar que alguns cercadors, filòsofs i altres coneguts personatges que van anar a la recerca de comprensions, respostes, conclusions, revelacions, van tenir d’adults una vida una mica intensa, inestable o turmentada pel que fa a allò personal i social es refereix, i certs també pel que fa a la prosperitat material.
Em van cridar l’atenció les seves biografies emocionals, les experiències que havien viscut a la infància, creixement en famílies desestructurades o pitjor que això, “educació” condicionant, etc.
No sé si vaig arribar de manera massa simplista a associar el turment de l’adultesa, el sentiment de sense sentit, amb les vivències de les edats primerenques. De fet, ho vaig veure clar: si de petites les persones creixen en un entorn segur en què se senten abrigades i protegides, de grans no experimenten aquest buit, aquesta confusió, aquesta inquietud de Qui sóc jo? Què faig aquí? Quin sentit té això (la vida)?
Cadascú té la seva manera de funcionar d’acord amb els seus valors, preferències, percepcions, interpretacions, cultura, etc., però això de no trobar sentit a l’existència, temo que està més relacionat amb les pròpies vivències.
De persones trencades a persones confoses
Segur que la manera com cada persona enfoca les situacions, el seu caràcter, la seva intel·ligència, etc., té una gran influència i tot i així, penso que aquelles que creixen trencades tenen més números de sentir-se perdudes, confoses, en crisi. Aquesta és la meva conclusió, aquesta ha estat la meva realitat.
Potser està equivocada però de les persones que he conegut fins ara amb embolic existencial, cap no havia tingut un desenvolupament harmoniós i equilibrat a casa seva.
Amb la qual cosa vaig començar a preguntar-me si aquesta crisi meva existencial de fons, aquest qüestionar la vida sovint, té més a veure amb les meves vivències als meus orígens que no pas per un cop filosofal que em va sacsejar un dia.
El camí no va del sense sentit al sentit
Podria esforçar-me a trobar un sentit a la vida… podria ser que no el trobés mai i fins i tot que aquest ni existeixi.
Per deixar de patir això, el camí que més m’acosta és el de rendir-me, lliurar-me a la vida tal com és, deixar de buscar, deixar de desitjar que no sé quina cosa canviï, deixar de voler a tot preu comprendre… De vegades encara m’hi enxampo, de vegades encara entro en ansietat, de vegades encara em sento com un animal atrapat en una gàbia.
Cert és també que moltes vegades connecto amb pau, que moltes vegades intueixo la sortida, entro en amor o una cosa semblant, experimento que tot és al seu lloc.
Quan la comprensió truca a la porta…
Avui he viscut, i he sentit, una comprensió: que el que estic fent en aquest moment de la meva vida, és el que ha de ser, no hi ha res més. Ha estat així de clar, com si sortís de dins, com una mena d’aparició que es posa davant i no n’hi ha dubte.
Si escolto i em deixo estar, tot, tot, es posa al seu lloc. S’acaba la manca, la manca de… arriba la calma.
No sé si se’n diu estar present, aquí-ara. El que sé és que no és una tècnica, que arriba quan alguna cosa dins madura i cau.
Mª Rosa Parés Giralt
