La crítica xafardera no construeix sinó tot al contrari
En una recent conversa amb una persona a qui jo vaig compartir la meva perplexitat perquè el grup de formació del qual ella formava part no expressava els seus desacords i discrepàncies a l’aula sinó fos en mode “xafardeig”, aquesta persona va respondre que “Era normal” , que “En tots els grups passa”, ho va repetir un parell de vegades almenys fins que jo vaig dir “No és normal”… perquè no ho és.
No és normal criticar per una banda i callar-ho per l’altra.
Les persones potser es desfoguen però criticant de manera xafardera reforcen el seu malestar, la seva desavinença, el seu enuig, s’acaloren encara més i les allunya de la font amb què estan en desacord. Tot i això, no solen posar remei sinó que tornen a alimentar les xafarderies com si fos l’única via de remei o com si estiguessin posant solució.
Tot el que s’aconsegueix, generalment, és crear més distància, divisió i mal ambient.
Com portes parlar clar, directe, amb respecte i autoresponsabilitat?
Ui qui feinada sortir de l’hàbit de la queixa, de la crítica, de la xafarderia, per anar a la/les persona/es amb la/les que no s’està d’acord i comunicar les necessitats, les preferències, els límits, el malestar. Quina feina “prendre el toro per les banyes”, afrontar la situació i donar veu a la crítica amb qui es correspon.
És com si preferíssim anar “amb la cua entre cames” sigui que algú s’enfadi, ens deixi d’estimar o ens faci algun tipus de mal.
Mentrestant, la situació es prolonga en el temps perquè realment no s’atén. És una fal·làcia creure que malparlant d’alguna cosa o algú, això arregla o canvia les coses. És una fal·làcia creure que malparlant d’alguna cosa o algú, això arregla o canvia les coses.
Què fa que siguem persones covardiques, espantadisses, mandroses, fugideses, rondinaires? Ah, serà això anomenat “zona de confort”, sigui que si fem alguna cosa diferent les coses es mouran massa.
Saps com parlar directe, clar, amb respecte i autoresponsabilitat?
Es coneix amb el nom d’assertivitat i tracta del següent:
Dir què vull dir amb missatges clars i directes, comunicant-los en primera persona del singular (jo, a mi), a qui realment correspon, mantenint el contacte visual, amb un to de veu ferma, respectant l’altra persona i respectant-me, fent-me responsable del meu missatge, la meva necessitat, la meva emoció.
És tot el contrari a xiuxiuejar, desviar el conflicte cap a altres individus a qui no correspon, generalitzar, expressar de manera impersonal incloent-hi altres persones o el grup sense prendre l’autoresponsabilitat sobre el propi malestar, projectar, evitar, etc.
Tot i això, es practica poc, sembla que hi ha més costum o hàbit a no comunicar el desacord o la contrarietat i fins i tot a fer veure i expressar el contrari.
Entrena’t a comunicar de manera efectiva i ecològica per a tothom
Posar veu, nom i cognoms a les coses –assertivament– amb qui toca, ajuda. Ajuda a cuidar-se i a generar un entorn més sa, transparent i real. Ajuda a crear relacions basades en la veritat i no pas en una falsa imatge. Ajuda a no embolicar-se en xafarderies i situacions tòxiques que no aporten sinó que enverinen. Ajuda a ser com cada qui és i no una altra cosa diferent.
Com és que davant de tant d’avantatge ens fa tanta por expressar? Sembla que ens hi anés la vida i no és cert. En general, provoca satisfacció, sensació de cuidar-se i de comunicar de manera més harmoniosa (ni agressiva ni passiva). Pot generar moments d’ansietat al principi, sobretot si no hi ha costum de fer-ho, però el guany de ben segur supera la incomoditat.
Només cal entrenar-se a trencar l’hàbit de tafanejar, l’addicció que provoca, la identitat que atorga.
Val una estona de descàrrega, de desfogament, però quedar-se atrapada/atrapat allà, és molt estèril.
Mª Rosa Parés Giralt
