Viure la vida sense vida
Des de fa uns dies la meva mare torna a estar ingressada en una residència per a gent gran, potser aquesta vegada sigui definitiva… Està pràcticament depenent d’ajuda per a tot, menys per adonar-se que la vida se li acaba sense acabar-se’n.
M’explico, està en una cadira de rodes de la qual passa a una butaca per passar després a la cadira de rodes per anar de nou al llit… més o menys aquest és el seu recorregut diari.
Feia uns dies havia anat a veure-la quan encara era a casa seva, amb aquesta mateixa dinàmica. En un moment determinat em va dir “Estic cansada d’aquesta vida”… li vaig preguntar què li passava i vaig provar d’alleujar la seva sensació amb algunes paraules.
Veient-la actualment en un saló amb tantes persones dependents, no puc deixar d’imaginar-me un possible propietari de laboratoris farmacèutics fregant-se les mans… perquè em sembla que es tracta precisament d’això, d’allargar la vida més i més, a qualsevol preu, encara que sigui mantenint-la sense que hi hagi algú viu realment en aquests cossos.
Estar en pau per morir amb dignitat
Per als que mai han estat en una residència, els demanaria que abans d’emetre cap judici sobre aquest escrit s’acostessin a una i visitessin especialment l’espai previst per a persones dependents, on es reuneixen aquelles amb i sense deteriorament cognitiu (això és amb el que m’he trobat a Barcelona). En aquest darrer ingrés, després de passar una estona en aquell espai, vaig tenir una comprensió: en aquesta etapa de la vida, no hi ha escapatòria, no podem escapar de nosaltres. Mentre anem fent coses i anant d’un lloc a l’altre, ens entretenim, ens despistem del que va passant per dins, però en aquell moment com el de la meva mare, és com estar contra la paret, sense sortida, com si la vida donés una bufetada i ens posés davant tots els assumptes pendents (d’això en parla ella a estones).
El Gran Ensenyament per a mi d’aquesta situació és continuar creixent per dins, posar consciència als meus temes interns, il·luminar la meva ment tant com em resulti possible, estar en un estat de tanta pau com sigui capaç d’assolir, perquè aquí, en aquest moment, al corredor de la mort (no ho puc veure d’una altra manera), no hi ha escapatòria.
De vegades penso també que dins d’aquest negoci de les residències, podrien oferir als usuaris altres experiències a més “d’aparcar-los” davant del televisor (val, i la fisioteràpia, el menjar, la perruqueria i la missa). La veritat és que no sé si a aquestes edats hi ha molt d’interès per continuar aprenent, per rebre estímuls, per conèixer coses noves o més aviat hi ha ganes de quedar-se quiet i quieta… no ho sé… només sé que és una situació que em fa pensar i reflexionar.
Mª Rosa Parés Giralt
