Res no és innocu, després de cada acció passa alguna cosa
La primera vegada que algú em va dir “Res és innocu”, no li vaig prestar gaire importància, més aviat, al meu fur intern ho vaig negar o em vaig desentendre.
Poc després, quan aquesta persona m’ho va tornar a dir respecte a les conseqüències d’una decisió que vaig prendre, em vaig tornar a fer una mica sorda, cega, i com si això no fos amb mi.
Són molts els anys transcorreguts per aquesta vida fins que una cosa tan evident com que tot, absolutament tot té conseqüències, m’ha resultat clarament evident… molts anys m’ha pres!
Fins i tot respirar té conseqüències
Respirar, menjar, dormir, parlar, dir, fer, no fer, estimar, no estimar, deixar-se portar, decidir, començo a descobrir que tot, infinitament tot, té conseqüències, res no queda igual ni al més petit gest.
Només cal mirar qualsevol acte insignificant del nostre dia, com desembolicar un aliment i llençar aquest embolcall. L’embolcall no desapareix per art de màgia, pateix tot un procés sigui de reciclatge (si el llencem al lloc correcte!), sigui un període de deteriorament/desintegració. Encara i si el guardem en un calaix, el pas del temps el transformarà.
Amb la qual cosa començo a reflexionar que cada gest/acció una mica rellevant que realitzo, pot tenir un impacte rellevant posterior sent jo la part no només responsable, sinó a més la que rebo les conseqüències de forma directa o indirecta, a curt, mitjà o llarg termini.
Sí, sí, no és que m’hagi il·luminat, és que he caigut de l’arbre i qualsevol que reflexioni una mica sobre això -si no ho ha fet ja- també caurà en adonar-se que cada acció provoca una resposta per part del medi amb el que interactuem, del nostre cos, ment o emocions.
Ser conseqüent és una pista, no una condemna
De cop i volta, ser conseqüent té un pes que fins ara no m’havia plantejat. Ser conscient de les conseqüències dels meus gestos, paraules, accions, fins i tot dels meus pensaments, desitjos, reaccions, pren una dimensió diferent, esdevé brúixola del meu camí.
Si per uns instants m’aturo a reflexionar sobre el que puc desencadenar -tranquil·lament, sense obsessions- resulta que els meus actes es tornen més encertats, més adequats amb mi mateixa, amb l’existència, més connectats amb les persones, amb l’entorn, sembla que prenguin un altre sentit i dimensió perquè deixen de ser actes mecànics per passar a ser actes relacionats amb la realitat.
Agraeixo que aquestes pistes se’m desvetllin, apareguin, se’m facin figura. Seran els anys, serà la trobada amb mi mateixa (asseguda/meditació).
Gràcies
Mª Rosa Parés Giralt
