Has pensat mai per què la majoria de persones ens entossudim a tenir raó?
Segurament t’has trobat més d’una vegada defensant una idea, un argument, una opinió, un punt de vista, cosa en la qual no t’anava la vida i fins i tot, probablement, no era rellevant, però allà estaves amb plena involucració lluitant per tenir raó.
A mi m’ha passat moltes vegades amb la meva parella i la meva filla, sobretot. Recordo una vegada que vaig rebatre la meva filla amb vehemència que el sorbet era la varietat que podia ser vegana i no el gelat de crema que es feia amb llet. Em recordo a mi mateixa defensant aquesta idea com si estigués tractant un assumpte vital mentre ella sostenia que havia gelat de crema vegà. Va ser terrible perquè en un altre moment vam anar a una gelateria on ella em va mostrar el gelat clàssic de tota la vida en versió vegana! I allà va quedar glaçada tota la meva raó!!
I m’he enxampat una vegada i una altra, batallant per tenir raó, amb la tensió que això genera en les relacions, sense adonar-me de la importància que realment té portar la raó o no ja que les coses són el que són al marge de la lluita. Tant se’n fa, llevat que sigui assumpte de vida o mort o assumpte veritablement significatiu!
Però no, aquí ens trobem els éssers humans posant tota l’energia, perdent l’objectivitat en quantitat d’ocasions, alterant-nos, esgotant-nos, creant distància respecte als qui volem demostrar que tenim aquesta raó, fins i tot destruint-nos, tot per demostrar que allò que diem, creiem i pensem és així. Vist així em sembla absurd, la qual cosa significa que quan entro en aquesta dinàmica la meva manera de procedir es torna absurda.
I dic jo, per què vull tenir raó?, d’on surt aquesta tendència?
Pensant aquests dies en això, o millor dit, es va encendre la llumeta un d’aquests dies i de sobte vaig percebre aquest “voler tenir raó” com una funció de la ment, la psique, l’ego, la personalitat, dels programes que constitueixen això anomenat jo. Aprofundint una mica més, preguntant sobre la funcionalitat d’aquesta tendència, vaig pensar que potser és una reminiscència d’estratègies de supervivència dels nostres primers temps com a humans (o homínids) en què calia lluitar per protecció, aliment, territori, aparellament, etc., resumint seria sortir-se’n amb la seva.
Bé, no sé si aquesta suposada teoria té fonament però és que em costa trobar-s’ho en els nostres temps actuals i les nostres batalletes quotidianes.
En tot cas, tenir raó sembla estar directament vinculat a la identitat. Si jo em crec el que penso, el que explico, el que dic, els meus arguments, els meus criteris, i els defenso amb dents i ungles com més m’identifico amb ells, en el moment en què no tinc raó puc experimentar per una banda un buit (com una mena de perill) i per altra banda la meva imatge afectada per alguna cosa així com una derrota sentint-me en evidència, la qual cosa està estretament relacionada amb la identificació que puc tenir amb la meva autoimatge, autoconcepte o això anomenat ego, incloent una sensació vertiginosa que el prestigi trontolla.
Per tot això és pel que relaciono aquesta tendència (gairebé mania) a tenir raó amb un impuls de supervivència.
I com desfaig aquest impuls?
El camí cap a què em doni absolutament igual (o gairebé) tenir raó o no tenir-la, el veig com una direcció cap a deixar d’agafar-me a les meves idees, és a dir, percebre el món com un món de possibilitats en què potser és certa la que jo plantejo, potser no, potser a mitges, potser sí i la d’altres persones també.
Viure com un món de possibilitats més enllà de les MEVES opinions, els MEUS criteris, obre un marge prou ample per tenir raó o no tenir-la i quedar-me tan ampla Perquè l’important, com exposava al principi de l’article, és estar a la raó o que les coses són el que són (com el gelat que em va mostrar la meva filla)?
Fa una por o una sensació de buit que no vegis deixar d’agafar-se a les creences, a les certeses que el que jo dic, així és, però bé val respirar aquest impacte per trobar la llibertat de transitar per la vida amb més lleugeresa.
Avui dia, quan arribo a temps i m’adono que m’estic perdent amb portar la raó, torno a mi, a la respiració, al cos, al moment, a l’univers de possibilitats, deixo anar un “Ah, doncs serà així”, arribant de vegades fins a esbossar un somriure.
Tenir raó no em fa més persona, més forta, més “jo”. El que soc, soc. El que és, és.
Mª Rosa Parés Giralt
