Algú es qüestiona si allò que veu, explica, descriu, és així?
Fa uns dies enrere, em va venir la imatge d’algú mirant per un calidoscopi tal com si estigués mirant la realitat, saps el que això significaria creure que allò que veu dins aquest tub és la realitat mateixa?
Per a qui no recordi bé el que és aquest aparell, es tracta d’una «joguina» que moltes persones hem tingut entre mans en algun moment, a través del qual és fascinant veure les formes que es componen en girar la roda o sacsejar-lo, cada vegada una nova forma cridanera, curiosa i/o absorbent, a sabent que el que es veu és una cosa construïda, passatgera, canviant, i sobretot, aliena a l’existència més enllà d’aquest tub màgic.
Evident, cert, fins aquí? Algú que miri per un calidoscopi sap que el món és una altra cosa diferent de les formes que observa dins del tub, ningú -se suposa- diria «Oh, veig la meva parella (o exparella, mare, pare, cap, guru, amiga, amic)» i ho descriuria com si això fos veritable.
Aleshores, com és que amb el “calidoscopi” mental que portem incorporat, configurat al llarg dels anys, amb què veiem tot allò del voltant i dins nostre, sí que ens creiem la imatge que es forma? T’has qüestionat això alguna vegada?
El calidoscopi personal, intransferible i que ningú te’l toqui!!
Doncs sí, totes aquestes creences que portem a sobre -siguem conscients o no, totes aquestes fixacions, obsessions, preferències, exigències, vivències, situacions, etc., tot això ens dóna un patró com una forma d’un calidoscopi amb la qual veure el món intern i extern, explicar-nos i explicar històries (i historietes), defensar un punt de vista.
A partir d’aquí podem parlar, alagar, criticar, xafardejar sobre algú segons la composició de formes i colors de la nostra percepció i interpretació, tal com faríem de manera surrealista a través de les figures compostes dins la joguina. El curiós és que en aquest cas no ens parem a reflexionar si el que diem i la realitat són la mateixa cosa, no ens aturem a constatar si les idees que defensem estan esbiaixades per la combinació de les peces de la pròpia ment.
No et ve de gust apartar un moment el calidoscopi personal per mirar que es veu? Cosa que pot ser difícil per dos factors.
Per què som aliens a la realitat?
Un factor és perquè ens costa tremendament renunciar al mapa (els referents) amb què construïm la imatge de tot. Renunciar a aquest constructe, quedar-se sense defensar cap punt de vista, quedar-se en contacte amb el moment apreciant -fins on es pugui- el que passa, entrar en el ara sense valorar-ho amb la brúixola (caleidoscopi) mental, estar estant com diuen alguns ponents o estar de manera genuïna -el més genuí possible- això al personatge que hem o s’ha construït, és a dir a l’ego, li repateja.
Donya o Don Ego surt corrent a defensar el seu territori, sigui aquest adequat o no ho sigui, tant se val si el calidoscopi personal es va construir probablement en nom de la ignorància cognitiva!
Així que vist això, com renunciarem a aquestes embalasants formes mentals que creiem que són certes?
Ara, posem que ens hem armat de valor i hem decidit deixar una estona de banda el tub de les figures fantàstiques, quins mitjans tenim per percebre el que passa?
No sembla que es posi gaire millor el camí en aquest sentit, ja que els sentits són enganyosos tal com mostren diversitat d’experiments en aquest camp. Venen després els processos físics, químics, elèctrics que tenen lloc al cos i que ens tornen una imatge, un so, una sensació, una olor, un sabor, processos tots ells que no existeixen com a tals segons explica la ciència sinó que són el resultat d’aquests complexos i increïbles processaments de la informació que arriba al cos o que ve des del seu interior com, en el casde records, imaginacions, fantasies.
Sembla impossible escapar-se dels condicionants. Ja ho deien des de temps remots, és impossible observar la realitat tal com és.
Què tal un calidoscopi més proper a l’univers de la realitat
Diu una cita atribuïda a diferents celebritats de la història, «No veiem el món com és sinó com som».
Em resulta imponent com a missatge. Com que no puc, per la meva qualitat de ser humà, captar la realitat en el seu ampli espectre i fins i tot la seva essència, sí que puc fer alguna cosa per acostar-m’hi el més que em resulti viable i vulgui.
Això requereix deconstruir, gran paraula. Desfer creences, renunciar-hi, a tenir raó en això i allò altre.
Requereix silenci.
Requereix estar com qui està en un balcó davant d’un paisatge o escenari contemplant sense cap altra voluntat que aquesta.
I llavors, una relació diferent, nova, més fresca i probablement més genuïna amb tots els esdeveniments –els externs i els interns– comença a donar-se.
Meravellosa relació! Alliberadora, sense (o menys) soroll mental, judicis, xerrada o xerraire.
Fantàstic silenci ve a instal·lar-se.
Quelcom de més savi guia en les accions i la presa de decisions. Doncs no és tornar-se com una pedra sinó en un ésser humà més buit de constructes adquirits i més disponible per al flux de la vida.
Continuo practicant.
Mª Rosa Parés Giralt
