L’origen de l’energia és indiferenciat
Tendeixo a pensar que no existeix el bé ni el mal des d’una perspectiva de l’origen de l’energia, l’origen de tot, l’origen de la nostra existència.
Si prenem un punt en un paper, no és bo, no és dolent, és el principi d’una cosa que pot derivar en qualsevol cosa, en una línia que constitueix el plànol d’una catedral o un edifici majestuós per exemple, en una línia en el disseny d’una embarcació de guerra o una arma com una altra possibilitat.
És el punt bo o dolent? Porta ja a l’origen una direcció predeterminada o es pot convertir en el que sigui?
A les primeres etapes de la fecundació, no hi ha cèl·lules diferenciades, és una massa, com el punt en el paper.
Es pot pensar o creure que després s’instal·la l’ànima, o que l’ànima ja va triar aquell futur vehicle, aquell futur cos, i amb ella tot allò que comporta a nivell sistèmic, càrmic i més. O es pot pensar que naixem amb totes les opcions, com un ventall, i que per determinades circumstàncies acabem desenvolupant unes en detriment de les altres.
Si és cert que ja es neix amb el mandat de la maldat o la bondat a sobre, portem-ho més enrere, quan res no estava diferenciat, quan tot era pols d’estrelles o fins i tot abans, quan només hi havia buit o matèria condensada. Aleshores hi havia el bé i el mal o és més aviat una manera que els humans tenim d’intervenir al món, com un guió, com un vestit, com una funda si es vol veure així que es va enfundar en el nostre ésser en els primers moments?
Tendeixo a pensar que el bé i el mal no existeixen com una cosa absoluta, que són processos que triem conscient o inconscientment en funció de les circumstàncies en què naixem i creixem, de l’entorn en què ens desenvolupem, del nostre condicionament heretat també, de la nostra capacitat de percepció, interpretació i resposta.
No dic que naixem com a taules rases però sí que em sembla que totes les possibilitats hi són i que cadascú opta per aquelles més acords al personatge (o als personatges) que es construeix, a les seves capacitats i qualitats, però em mostro reticent a creure que existeix el bé, que existeix el mal com una cosa definitiva.
L’energia és. El punt zero és. Sense més, ni bé ni malament.
Algunes vegades quan aconsegueixo estar en silenci intern (moments puntuals en meditació), abans que aparegui cap contingut mental que es faci figura, en aquell moment només hi ha ser, sense res més, sense atributs.
Penso que és aquest moment, aquesta energia, aquesta consciència, la que es pot aplicar en un sentit o un altre quan hi ha presència o al contrari, que es manifesta emprant els canals i els programes mentals i personals quan no hi ha presència, quan aquesta és menjada, empassada pel personatge (o els personatges).
No em sembla que es pugui parlar que l’univers sigui bo o dolent, que les galàxies, els forats negres i tot el que passa a aquests nivells tingui cap connotació, intenció de fer el bé o el mal. Més aviat hi ha alguna cosa esdevenint i així, des d’aquesta petita relativa condicionada ment humana tendeixo a creure que hi ha una intel·ligència que ho sosté tot.
La visió errada dels bons i els dolents
Em sembla que el bé i el mal és una mena d’invent que ens hem creat la gent per posicionar-nos en un bàndol o un altre, per veure els altres a un costat o altre, és a dir, des de la dualitat.
Proposo veure’s cadascú amb el bé i el mal, amb opció de decantar-se en una direcció o una altra. Personalment, és una cosa que encara m’espanta i em fa vertigen però que no puc veure d’una altra manera.
Déu és en mi. El diable és en mi. Només la presència i el discerniment em permeten decantar l’energia en un sentit o altre, donar-li una forma o una altra, donar-li expressió d’una manera o altra. O deixar que la ceguesa interna, la ignorància provoqui que es manifesti d’una manera determinada.
Si l’univers no és bo ni dolent, per què els éssers humans ho hauríem de ser?
No es tracta més aviat de transcendir els condicionaments per recuperar la puresa de l’univers manifestant-se a cadascuna de les nostres cèl·lules, a cadascuna de les nostres molècules, a cadascun dels nostres àtoms?
Avui he escoltat que els àtoms que componen el cos existeixen des de fa 13.500 milions d’anys. Podem creure que el bé i el mal ja existien aleshores o més aviat que són històries, patrons que adoptem a la criança o que portem emmagatzemats com un historial però que en realitat no ens constitueixen sinó que són una mena de bagatge, res més ?
Veure les altres persones com un tot, amb opció de ser bones i/o dolentes, ofereix una visió diferent sobre l’assumpte.
Mª Rosa Parés Giralt
