Es pot viure sense creences?
Jo crec (ui, no sé si és una incongruència) que sí. Fins i tot per escriure aquesta primera frase apareix ja el “jo crec”.
Les creences són allò que m’explico sobre les coses, les persones, els successos, els sistemes, l’entorn, les experiències, etc. És a dir, són mapes que em construeixo (i em crec) sobre allò amb què interactuo al llarg de la vida que per algun motiu es converteix en significatiu, important o impactant per a mi. O sigui, d’allò que pel motiu que sigui no és rellevant per a mi, no em construeixo una creença especialment o cap creença.
Això últim fa pensar… elaboro creences sobre el que “em toca” i sobre el que “no em toca”, no crec res particular, com si no existís, passa a ser indiferent, la qual cosa és totalment irreal perquè tot allò que existeix, existeix! Així que tenir creences sobre unes àrees i sobre altres no, ja denota que les creences són selectives.
Bé, després d’aquesta petita i espero que una introducció poc lliosa sobre les creences, ve el tema de reflexió d’aquesta publicació, Puc viure sense creences?
Si imagino una circumstància la que sigui, per exemple esperant a l’estació de tren que aquest passi, m’adono quant de creença poso a l’assumpte i quant de realitat aquesta té. Creença és dir-me, és explicar-me, que passarà tard com sempre perquè els trens mai no són puntuals. Realitat és tenir en compte, és recordar, que en molts casos anteriors en què he pres un tren, aquest ha arribat amb retard. I aquesta és la diferència.
Mentre que en el cas de la creença, em narro, m’explico un relat, en el cas de la realitat comparo, contrasto una informació emmagatzemada amb el moment present sense afegir res més. I si això és així, és clar que em puc entrenar a viure sense creences.
Venim així de “fàbrica”?
Sembla clar que els animals no tenen creences, només viuen la seva vida d’acord amb allò que han après i allò que tenen davant. Que se sàpiga, no creuen que altres animals siguin bons o dolents, valents o covards, que la primavera és meravellosa o un fastigueig, que les muntanyes o la platja són fantàstiques, només viuen d’acord amb els esdeveniments que es van trobant aplicant les seves aptituds inclòs el que han après per fer front als fets. No els posen atributs, atenen allò que tenen davant i ja.
D’això dedueixo que no venim “de fàbrica” creient coses, que més aviat és un assumpte del neocòrtex, la ment, l’ambient de criança, l’ensenyament (o manca d’ella) i altres factors que afavoreixen la fabricació d’idees i creences. Des d’aquesta frase reiterativa “La gent és bona”, “La gent és dolenta”, “No et fiïs de ningú”, “A la vida cal lluitar”, etc., fins a aquest equip esportiu que es percep com “el millor” , la ideologia política que “sí sap fer-ho bé”, el dogma que “té totes les respostes”, etc. (On queda la llibertat?!)
Les creences donen la falsa aparença de tenir-ho tot controlat, de saber, de “jo si sé”, donen la falsa tranquil·litat de saber “per on cal anar”, quin és “el camí”. Res més.
Estar en contacte aquí ara amb el que passa, tal com els animals, em deixa com al nu, em fa vulnerable, aparentment vulnerable. Si m’hi deixo estar (si em deixo!), puc contemplar del que hi ha, el que soc capaç de captar sense tenyir-ho d’històries, de relats, d’explicacions. Més aviat puc com escoltar, notar això que tinc al davant per després, amb la informació acumulada (com els retards dels trens viscuts) i les possibilitats actuals, prendre una decisió, intervenir, interactuar, de la manera més convenient d’acord amb la realitat present. Ufffff!!!
Puc viure sense creences, o poques, sí. És un entrenament, de vegades un esforç, de vegades un gran esforç, sí.
Prefereixo, en la mesura que me n’adoni i sigui conscient, invertir l’energia a interrompre l’acció de les creences i prendre contacte amb el moment de la manera més buida possible d’aquests continguts. Sé que encara tinc continguts que em porten a respondre, o més pròpiament dit a reaccionar, de manera condicionada. Tot i així, aposto per posar la meva atenció a percebre de la manera més directa que pugui i explicar-me el mínim possible sobre això.
Crec (ui, una incongruència una altra vegada!?) que les creences resten llibertat, intuïció, saviesa.
Per cert, això de “sortir-me” del sistema de creences ve després d’anys de ruta personal, pràctica de meditació i atenció plena (mindfulness).
Mª Rosa Parés Giralt
