La vellesa és una etapa que ens arriba absolutament a totes i tots
Estava asseguda en un vagó de metro quan va entrar una dona empenyent una altra dona en cadira de rodes… vaig tocar el braç a la dona que empenyia per cedir-li el lloc, va acceptar prendre el lloc.
Em vaig quedar dreta mirant cap a elles, eren dues dones de cultura musulmana es diria per la seva aparença. La dona a la cadira de rodes portava una bella gel·laba blanca que cobria tot el seu cos, un bonic mocador blanc tapant el seu cap i unes babutxes amb què la meva fantasia va viatjar fins a Aladino. No vaig poder pensar res més que TOTS ENVELLIM PER IGUAL, que tots morim per igual, de la mateixa manera que tots vam néixer per igual.
(Quan miro al cel, només en veig un, no crec que hi hagi diferents cels segons les creences que hagi tingut cadascú…)
Veient aquestes dues dones vaig pensar per què tants dogmes, tantes cultures, tants conceptes, tantes idees, si envellirem, ens deteriorarem i morirem. Vaig comprendre que l’important no és seguir uns ideals, l’important és l’instant que se’ns escapa. L’IMPORTANT NO ÉS EL QUE PENSO O CREC, L’IMPORTANT ÉS EL QUE ESDEVÉ EN AQUEST MATEIX MOMENT.
Potser sona a això de viure el present, viure aquí-ara. A mi, en observar aquesta dona d’una altra cultura en cadira de rodes, se’m va fer evident: quant em perdo en històries mentals, idees, conceptes…
Mª Rosa Parés Giralt
