Per què l’emoció no és el mateix que la sensibilitat
A vegades confonem la vivència emocional amb la vivència de sensibilitat.
L’emoció forma part de la nostra capacitat d’adaptació i de reacció davant d’un esdeveniment. Per exemple, si escoltem un soroll molt fort inesperat i proper, probablement sentim por fent que ens moguem i apartem del lloc.
La sensibilitat, en canvi, és una capacitat per sentir, notar, connectar amb alguna cosa i fins i tot empatitzar. Per exemple, si veiem una criatura petita sola que sembla perduda, plorant desesperadament, probablement sentim la seva pena i ens posem en marxa per trobar una solució.
Emoció és un procés que permet reaccionar ràpidament en una situació.
Sensibilitat és percebre amb el cos una cosa que passa, que es dóna, generant un estat particular en relació amb això. Pot ser que també aparegui emoció com en el cas de la criatura perduda, potser apareix la tristesa, però és diferent de la reactivitat emocional.
Quan l’emoció es desborda i es confon amb la sensibilitat
Si l’emoció sempre fos adaptativa a les circumstàncies que es presenten, seria molt natural. El que passa és que moltes vegades, especialment les persones adultes experimentem emocions “fora de lloc”, amb gran càrrega. O al contrari, no vivim l’emoció que correspon per una desconnexió emocional.
Cadascú té en aquest tema el seu taló d’Aquil·les.
Hi ha qui viu amb enuig crònic, amb tristesa crònica, por crònica, alegria crònica (que no és adaptativa).
Hi ha qui es desborda fàcilment i manifesta o explota amb ràbia o plor o temor que no vénen al cas. Hi ha qui viu una barreja d’ebullició emocional.
Res d’això no és sinònim de ser sensible sinó susceptible. I és que, segons explica la neurociència, anem per la vida amb un sistema nerviós (simpàtic) massa actiu, en estat d’alerta, unes amígdales cerebrals (centre principal de l’emoció) hiperactives també i fins i tot, i degut a això, amb una mida engrandida que provoca, entre altres processos, que reaccionem de forma compulsiva en lloc d’aturar-nos a atendre i intervenir escollint què volem dir o fer, de quina manera, moderant així la intensitat emocional.
Aquestes reaccions fisiològiques es veuen potenciades a més per tota una sèrie de factors personals, entre ells el caràcter, les experiències viscudes, la identitat construïda, allò adquirit i après, el guió mental, l’herència sistèmica, etc. I és sobre aquesta part, que no és rígida -no és així per sempre i ja està- que podem incidir per regular la sobreemocionalitat, o per potenciar la part emocional per a qui sigui el cas.
Com fer per regular la sobreemocionalitat
Hi ha diversos camps des dels quals podem intervenir.
- Meditació, una de les pràctiques de què més es parla actualment amb milers d’estudis científics avalant els canvis estructurals i funcionals que aporta.
Això sí, no confonguem meditació amb visualització o relaxació. La tècnica de meditació més estesa és centrar l’atenció en les sensacions de la respiració al nas, preferiblement amb ulls tancats i en una postura asseguda amb l’esquena recta (tant com sigui possible).
Practicar en aquesta postura té el seu fonament i per molt simple que sembli la tècnica en si i que pensem que no aportarà cap canvi dels que tant parla la neurociència, la veritat és que sí que els aporta. Practicant un mínim de cinc dies a la setmana 30 minuts diaris, aquesta és la fórmula més generalitzada de nou des de la neurociència.
Amb aquesta pràctica, segons s’ha vist i contrastat, entre molts dels canvis que porta destaca que les amígdales redueixen la seva mida (és a dir, menor reactivitat), alhora que s’engruixen zones de l’escorça prefrontal augmentant la capacitat d’actuar amb criteri i discerniment (més capacitat de resposta).
Aquest tipus de pràctica és la que incrementa l’atenció plena, coneguda popularment com a Mindfulness. Avui dia, sovint es confon Mindfulness amb relaxació o altres tècniques, i és que l’atenció plena no apareix així del no-res perquè ens ho proposem sinó que requereix entrenament. Una de les maneres és a través del model de meditació abans descrit.
Una altra pràctica molt estesa dins del món de Mindfulness és l’escaneig corporal (body scan).
Com sigui, la capacitat de comptar amb una bona atenció plena en el pla quotidià per gestionar les nostres emocions depèn directament de cultivar-la prèviament. - Mindfulness, que com he exposat és una habilitat que requereix entrenar-la.
Quan és present, quan la nostra atenció està realment activa i hi ha autoconsciència, podem identificar que s’acosta una reacció emocional al nostre cos i ment, com hi entrem, quant podem gestionar-la o quant ens empassa o ens quedem en bucle.
Sense atenció plena i per tant sense autoconsciència, no hi ha autogestió. No podem gestionar allò que no veiem, que resulta inexistent a la nostra percepció.
Tot i així i amb una certa consciència corporal, sensorial i dels nostres estats, podem utilitzar els sentits per procurar ancorar-nos en el present quan ens adonem que la manifestació emocional que experimentem no es correspon amb la realitat. Per exemple, un recurs és tocar-se, tocar una mà amb l’altra, tocar-se els braços, tocar-se el pit, o atenció a les plantes dels peus que estan ubicats lluny d’aquesta vivència emocional.
El que es busca és generar una separació de la boira emocional per aterrar l’atenció al cos i altres sensacions.
Podem utilitzar la vista fixant-la en coses o objectes al nostre voltant, o el mateix amb sons.
Tot i que Mindfulness és molt més que apartar l’atenció d’un punt per conduir-la a un altre, això ens pot ajudar enormement en moments de crisi. - Modificar/Controlar la respiració, proposta clàssica que se sol aconsellar per regular l’estrès i les emocions. Un dels exercicis indicats és inspirar pel nas en 4 segons, retenir 2 segons (opcional) i expulsar pel nas en 8 segons, o sigui, que el temps d’expulsió sigui més llarg que el d’inspiració.
Això fa que s’activi el sistema nerviós parasimpàtic, que relaxa o redueix el ritme de l’accelerament nerviós. De fet, és un exercici de respiració típic de Ioga, disciplina mil·lenària que sap que allargar el temps d’exhalació genera calma. - Modificar la corporalitat i l’expressió de la cara, és una manera fàcil d’accedir a la regulació emocional. Si bé no és un canvi brusc en què el procés de l’emoció s’atura i desapareix, sí que podem influir a través del que es coneix com a propiocepció.
La propiocepció fa referència a tota la informació que arriba, per exemple, de la postura corporal al cervell que, en funció de la informació esmentada, enviarà una resposta o una altra. Per tant, en modificar la postura, la tensió muscular i l’expressió de la cara (a què el cervell dóna molta importància), enviem una informació diferent al cervell que enviarà una resposta en consonància.
Per exemple, en cas d’enuig, convindria obrir punys, afluixar espatlles i musculatura de les cames, deixar anar mandíbules i diafragma, suavitzar els gestos de la cara, deixar de fixar la mirada, pujar suaument les comissures dels llavis.
En cas de tristesa, interessaria obrir el pit portant les espatlles enrere, tensar una mica la musculatura del cos en general, prendre contacte visual amb més fixació, pujar suaument les comissures dels llavis.
Es tractaria doncs de realitzar modificacions oposades, per dir-ho així, a la manifestació corporal que es dóna quan l’emoció s’instal·la. - Teràpia, la via més efectiva, juntament amb la pràctica de meditació, per generar un canvi de fons als nostres patrons, programes i guions, afavorint que les nostres interaccions siguin més saludables i ens provoquin menor alteració i pèrdua de pau. És aquí on es potenciaria allò de respondre més, reaccionar menys.
Em refereixo a teràpia tipus Gestalt o altres que aborden els continguts que portem gravats (a foc) que ens condicionen i limiten la nostra llibertat de triar com relacionar-nos amb els esdeveniments.
Hi ha molts tipus de teràpia, cal buscar aquella que atengui efectivament la càrrega que arrosseguem. Tal càrrega, per molt que se la vulgui ignorar, és com una llarga cua sorollosa que comportem amb els assumptes que ens van fer mal, que no vam entendre, que no vam digerir que vam empassar, etc. - Identificar pensaments irracionals, que són el símptoma en molts casos de la càrrega descrita anteriorment o d’una percepció i interpretació esbiaixada de la realitat.
Val l’esforç posar atenció al discurs intern que tenim per descobrir què ens expliquem, com ens ho expliquem, i sobretot per procurar deixar d’alimentar-ho (construir-ho) i creure’l.
Hi ha models i teràpies específiques per treballar els pensaments i les creences limitants, irracionals. - Atenció a la identitat/el caràcter, que juga un paper essencial en l’expressió (o no expressió) de les emocions. Evidentment, la identitat/el caràcter estan estretament relacionats amb les vivències i la càrrega de què tirem juntament amb els pensaments que tenim sobre les coses.
La identitat/el caràcter és responsable en gran mesura que ens sentim ofeses/ofesos pel que va dir algú, enfonsades/enfonsats o amb ràbia per alguna cosa que va passar o perquè algú no va complir la nostra expectativa, petites/petits o amb sentiment de desprotecció davant d’una persona o un grup que en realitat no ens està agredint, etc. - Altres pràctiques que ajuden a regular les emocions són tècniques de relaxació, visualització, ioga, passejades per la natura, esport, ball, teatre, cant, dibuix, pintar mantres, escriure i d’altres.
És important distingir que de totes les pràctiques descrites, algunes ajuden en el moment però no generen un canvi de fons. Així, hauríem de parar-nos a reflexionar i qüestionar-nos què volem a les nostres vides a llarg termini, si un pegat puntual o una transformació a la nostra base.
Mª Rosa Parés Giralt